Nussbaum

Aznar es va fer seu el “patriotisme constitucional” de Jürgen Habermas, un concepte sense emoció patriòtica, que en el cas del pensador de Düsseldorf s'explica pel passat d'Alemanya i, en el de lord Voldemort, servia per amagar el seu autèntic rostre. El discurs de Felip VI i les banderes simètriques van respondre perfectament a aquest concepte. El mateix rei va haver d'explicar quines funcions li atorga la Constitució. I d'emoció només n'hi va haver quan va parlar de la mare. Ni el canvi de monarca ha aconseguit a Espanya un moviment majoritari que il·lusioni. És bo construir un patriotisme emotiu? La filòsofa Martha Nussbaum –premi Príncep d'Astúries, per cert– ho defensa com a mètode per donar forces a una nació aspiracional en la seva lluita per la justícia. Sempre que se sàpiga travessar el congost on hi ha Escil·la i Caribdis. Trobar el camí del mig entre el monstre dels valors mal orientats i excloents i el remolí de la motivació aigualida que no porta enlloc. Washington o Gandhi se'n van sortir. I no s'hauria derrotat Hitler sense passió lligada a la supervivència de la nació pròpia i dels seus valors. Per impedir els perills d'Escil·la és essencial que el relat no posi l'èmfasi en un sol grup, sinó que s'ha de basar en ideals que abracin a tots els ciutadans, inclosos els nous immigrants. I m'atreveixo a dir que, a Catalunya, en aquest camí complicat entre el monstre i el remolí, actors polítics i societat han trobat –amb errors– l'enfocament adequat: inspiració per a una nació justa sense imposar una homogeneïtat captiva, amb llibertat per discrepar i l'orgull de defensar aquesta discrepància. Catalunya té en aquests moments aquesta emoció. No la té Espanya. I no la té Europa, per qui Habermas va pensar la seva proposta. I aquest ha estat el gran error de la UE, per un liberalisme mal entès. Deixar el monopoli del cultiu de les emocions al feixisme.