Agònic descrèdit del règim
En les darreres setmanes, s'ha pogut constatar com la prepotència de determinades institucions estatals, partits polítics o alguns dels seus líders, passaven d'un estat immutable a un altre de fràgil i vacil·lant. No és que no fos previsible, però amb la màscara de l'arrogància, ho dissimulaven subtilment. La feblesa, però, està fent acte de presència en molts escenaris de la vida política del país...
L'anunci de l'abdicació del rei imposat per l'antic règim, a favor del seu fill, ha generat un debat inesperat que, ni el relleu a corre-cuita del desacreditat monarca, emparant-se en la interpretació que els poders fàctics fan de la Constitució, no silencia les sorolloses i espontànies manifestacions reivindicatives pel dret a decidir entre monarquia i república, que exigeixen els ciutadans cansats de les permanents imposicions i que el govern Rajoy no els hagi atès, fins ara, cap de les seves reivindicacions. Un debat que és, sens dubte, un important toc d'atenció als responsables d'unes institucions corruptes i inoperants que, a partir d'ara, o hauran de canviar d'actitud o acostumar-se (perplexes o no), no només a constatar com creix el malestar ciutadà, sinó com tothom els assenyala culpables del greu empobriment del país.
Als partits polítics, alguns de manera especial, els està passant factura la seva incapacitat d'adaptar-se a les exigències d'una societat que ja no es deixa entabanar pels líders d'aquests partits. Passa, però, que és tan rendible aferrar-se a la poltrona, que –per mantenir-s'hi– capgiren programes i ideologies a conveniència, fins a l'extrem de voler-nos fer combregar amb rodes de molí. Com es pot defensar ser republicà i per “lleialtat a les lleis i a la Constitució” votar monarquia? En Rubalcaba i la gran majoria dels barons territorials del PSOE fa temps que han perdut el rumb i no el recuperaran ni resoldran la pèrdua constant de milers de vots amb un simple canvi de cromo malgrat que l'escullin “democràticament”, si no deixen de defensar el bipartidisme i el “suport incondicional” al sistema endèmic vigent. També al PSC li està passant exactament el mateix. La majoria orgànica, amb en Navarro al capdavant fent de marioneta dels capitans, va imposar adular el PSOE i el federalisme retòric, en comptes de sintonitzar amb la societat catalana. Ara els capitans l'han deixat caure i, al no aconseguir que la Parlon acceptés ser el nou cap de turc, han forçat l'Iceta (l'ideòleg de la desfeta) a “oferir-se”, per “liderar-los”, sense autocrítica ni molt menys reestructuració del partit, per tal que tot segueixi igual, cosa que fa incomprensible que els militants i diputats crítics i sobiranistes segueixin confiant en un PSC en coma irreversible. No seria hora que es decidissin a bastir un espai socialista veritablement català, o que seguissin els passos del Joan Ignasi Elena? Per què no es decideixen a fer un pas endavant, en comptes d'esperar una miracle que no arribarà?
Tot i el suport de la direcció d'Unió amb el seu líder, en Duran, els democratacristians i també CiU tenen un problema que no acaben de resoldre i que els fa perdre pistonada electoral. El sempre imprevisible Duran i Lleida ha fracassat amb la seva tercera via i no se sent còmode amb el procés sobiranista, cosa que fins que no es retiri o el retirin serà un greu entrebanc per al govern Mas i més encara per als que desitgem la república, òbviament la de Catalunya, a partir del 9-N.
