El califat iraquià

La proclamació d'un califat islàmic que abracés el nord de l'Iraq –incloent-hi o no la capital, Bagdad– i l'est de Síria és un dels principals temors estratègics dels EUA i els aliats occidentals. Aquesta possibilitat, no gens inversemblant, esdevindria realitat si l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i Síria (EIIS) aconseguís el control de l'Iraq, com ja gairebé ha fet durant les darreres setmanes de rebel·lió contra el govern xiïta de Bagdad. Si haguéssim de cercar els responsables d'aquesta situació, ens hauríem de remetre als onze anys d'ocupació militar nord-americana i a la política marcadament sectària seguida pel govern iraquià de Nuri Al-Maliki, designat per Washigton abans de la retirada de les forces dels EUA.

L'administració d'Al Maliki ha aconseguit marginar i alienar la minoria sunnita, de la qual es nodreixen els insurgents de l'EIIS, promotors del califat iraquià, que té forts vincles amb l'organització radical Al-Qaida. Aquest és un llegat residual de la política iraquiana seguida per l'administració de George W. Bush que l'administració Obama no ha pogut o no ha volgut corregir.

La instal·lació d'un califat radical a l'Iraq i a Síria marcaria un retorn a la situació anterior a l'11-S del 2001, quan l'Afganistan dominat pels talibans era el santuari de tots els radicals islàmics contraris a Occident. Si fos així, la invasió nord-americana de l'Iraq, l'any 2003, no hauria servit per res més que per derrocar Saddam Hussein.

No és massa probable que els radicals islàmics aconsegueixin empassar-se tot l'Iraq ni derrocar Al-Maliki, però si això es vol evitar, el president iraquià hauria de ser substituït o obligat a abandonar la política que ha col·locat el país en una guerra civil entre comunitats religioses.