Opinió

Crisi per saturació

Continuar pel mateix camí, créixer per créixer, podria ja no ser
un estímul suficient
per a un sector madur com el turisme

Hem entrat de ple a l'estiu i ressonen, encara, els petards de Sant Joan enmig d'un mosaic de fogueres que van il·luminar la nit més curta de l'any. El passat cap de setmana es van veure les platges plenes, i el primer pont de l'estiu va donar el tret de sortida a una campanya estiuenca, que es fa més curta per les vacances de tots i es vol fer més llarga per l'interès de moure l'economia en sentit positiu.

Coincidint amb aquesta arrencada estiuenca, tots els mitjans de comunicació s'han fet ressò de les xifres positives del turisme i dels increments quantitatius de visitants. El turisme adquireix plena actualitat com a motor de l'economia i del creixement.

I malgrat tot, alguns experts ens alerten de determinats riscos. El primer de tots, de fiar-ho tot al turisme; el segon, de fixar-nos especialment en paràmetres quantitatius, i el tercer, de no veure que la relació entre l'arrencada turística i l'ocupació mou a la baixa les xifres de l'atur, però que ho fa de forma oscil·lant i amb una ocupació d'un alt nivell de temporalitat i de precarietat. Miquel Puig, sobretot, no s'està d'alertar-nos, una vegada i una altra, d'aquests riscos i d'un excés de papanatisme embadalit i acrític, que no entra al detall i des d'una anàlisi molt superficial creu que el turisme és la solució de tot.

Vull deixar clar que des del meu punt de vista, el turisme és molt important per a l'economia, tant catalana com espanyola, i que avui no sabríem imaginar l'estat de la nostra economia sense l'aportació que hi ha fet el turisme, com a mínim, en el darrer mig segle, tirant curt. Però també apunto que ha arribat el moment de no fiar-ho tot a les inèrcies i a l'espontaneïtat. Que no és possible continuar aplicant una teoria que ha donat els seus fruits durant un cert temps i que apuntava als criteris d'un laissez-faire passiu.

Avui comencen a fer-se notar els efectes d'una certa saturació, d'una relació poc competitiva entre els costos i els rendiments, d'una relació desigual entre l'oferta i la demanda, d'un escàs valor afegit de la massificació quantitativa. Sembla com si determinades polítiques orientades, justament, a fer créixer el contingent de turistes haguessin arribat al seu llindar crític. Continuar pel mateix camí, créixer per créixer, podria ja no ser un estímul suficient per a un sector madur com el turisme. Algunes ciutats italianes, sobretot Venècia i Florència, han experimentat aquesta fatiga de la massificació, aquesta sensació d'un esgotament del model per saturació. La plaça de Sant Marc atapeïda, les cues en els palaus i les cues als Uffizzi serien alguns dels símptomes d'un cansament del model d'èxit que havien exhibit, fins ara, aquestes ciutats.

Passa potser el mateix en el cas de la ciutat de Barcelona amb l'obra de Gaudí, o amb el volum de creueristes que la visiten, i també en algunes altres ciutats de Catalunya que han passat, sense solució de continuïtat, d'un pràctic desert turístic a un cansament per saturació. El turisme dóna resultats econòmics molt positius i sota aquest estímul, la temptació d'esprémer la taronja fins a la darrera gota de suc és total i comprensible. Aquí la gastronomia, l'oferta cultural, els circuits turístics, els esdeveniments i festivals, la qualitat, la professionalitat esdevenen reptes majors. I, també, la compatibilitat entre visitants i residents a les ciutats històriques.

Sobre aquest darrer punt, l'equilibri entre els que hi viuen i els que hi van és un equilibri fràgil i trencadís. Aquí més que enlloc, la qualitat ha de dominar per damunt de la quantitat. Les terrasses, els horaris, els esdeveniments, els públics, els circuits convencionals, són un termòmetre del model i exigeixen una reflexió en profunditat per evitar la sensació que en quatre dies es vol matar tot el que és gras.

La degradació i la saturació de l'oferta, per exemple en el camps de les botigues de records, tan estereotipades i tan anodines, sovint submergeixen el turisme en un mar despersonalitzat, en el qual la identitat i la memòria del lloc queden difuminats per una cultura global dominant que esborra les arrels mateixes de l'atractiu originari.

Hi ha molts debats oberts, però d'una temporada a l'altra no en tanquem cap, pendents només d'emmirallar-nos en les xifres milionàries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.