L'escaquer internacional

L'Estat està buscant amics internacionals. L'eliminació de la justícia universal ha rebut elogis per part de la Xina, genocida al Tibet. Però, en canvi, allunya Espanya de les democràcies europees més avançades.

I el canvi cosmètic en la llei de nacionalitat espanyola a favor dels sefardites és un intent de tombar Israel i el lobby jueu al seu favor. De fet, el codi de nacionalitat espanyola ja exercia la discriminació positiva als sefardites que eren homologats als ciutadans sud-americans per accedir de forma ràpida al passaport espanyol. A diferència dels exiliats apàtrides que van anar fora d'Amèrica que són tractats encara com un estranger dels milers que arriben de l'Àfrica. Una altra curiositat: no es reconeix cap dret als descendents dels moriscos expulsats 120 anys després que els jueus.

El reconeixement sefardita es fa, però, amb molts filtres i no compensa la publicació creixent de nous estudis que mostren la complicitat de la dictadura franquista, de la qual és hereu el govern del PP, en l'holocaust nazi. Franco fou responsable que els sefardites no fossin acollits en massa a Espanya. I salvant excepcions a títol individual de funcionaris d'alguna ambaixada i les xarxes d'evasió republicanes i antifranquistes, el règim retornava molts dels escapats i havia arribat a elaborar llargues llistes de jueus residents a Espanya, al servei dels organismes d'informació nazi. Fer veure que es regala la ciutadania espanyola als sefardites, sense haver aprovat mai la condemna del franquisme i de la seves actuacions genocides contra jueus i republicans, és una flagrant contradicció. Dubto que hi hagi gaires jueus que es vulguin acollir a una nacionalitat d'un Estat que oficialment mai ha assumit les seves responsabilitats històriques en l'Holocaust.

Canviant d'escenari, ens podem congratular de dues bones notícies en l'àmbit Mediterrani. La primera és l'abandó irreversible de les armes per part del moviment independentista radical de Còrsega. L'aposta per la via pacífica i democràtica segueix a la dels irlandesos i bascos. Còrsega albira canvis legals per contenir l'especulació colonial sobre el sòl, per augmentar les competències fiscals i per l'oficialització de la llengua corsa. Un Mediterrani de nacions lliures, com havien estat fins a l'edat moderna, seria una àrea de progrés i prosperitat similar al Bàltic de nacions lliures, hereu de les ciutats estat de la Hansa medieval.

I al pròxim Orient, el caos s'ha apoderat d'un mapa colonial traçat amb regla i retolador en les taules de les potències occidentals al servei de les dinasties aràbigues. Aquest territori, complex ètnicament i culturalment des dels orígens de la humanitat civilitzada, milers anys abans de Crist, ha viscut sempre amb enfrontaments entre ciutats estat de les conques del Tigris i l'Eufrates: Sumèria, Accad, Babilònia, Assíria, Fenícia... Sobre aquesta diversitat s'implantà diversament l'aculturació de signe religiós: precristians com els jueus, mazdeistes, cristians caldeus, assiris, grecs ortodoxos, maronites... O islàmics sunnites, xiïtes (alauites, ismaelites...); i inclassificables com drusos, yézidís... I sempre superposant el substrat identitari amb una capa religiosa i/o una capa cultural procedent de les grans cultures: turca, àrab o persa.

Aquests estats com Síria, Irak, Turquia, Jordània o Iran s'agafen amb pinces. I les pugnes pseudoreligioses amaguen conflictes entre elits de substrats primitius diferents per, o bé controlar el conjunt de l'Estat, o bé autogovernar-se. Només nacionalitats culturals i polítiques com la Kurda, amb capacitat d'integrar les diverses opcions religioses, poden donar estabilitat a la regió. Dins de la desgràcia en què els gihadistes (infiltrats per totes les potències locals) han situat la regió, l'enfortiment del Kurdistan és una bona notícia per ells i els ciutadans de la Mediterrània.