El país que volem

Aquests dies, en ple pendent cap a l'11 del 9 i el 9 de l'11, hi ha gent que em pregunta si ens en sortirem. Jo no tinc cap bola de vidre, però a banda del meu optimisme congènit sempre dic que tot depèn de nosaltres. En una democràcia el futur depèn de la gent que vota i de les aliances i compromisos dels que reben els vots, però aquesta vegada tot plegat és una mica diferent. No ens hi juguem quatre anys, ens hi juguem la nostra història i el nostre avenir. Però la gran diferència no és aquesta, la gran diferència és que ens hem posat a caminar de manera decidida i hem cremat les naus. Desfer el camí és quasi impossible. El que és nou és que la gent ha estat capaç d'organitzar-se sense ningú que li digui com, sense la imposició d'un líder o quedant ostatge d'un partit tradicional que l'utilitza i quan ha assolit el poder l'oblida, deixa d'escoltar les seves necessitats i aspiracions i massa sovint la traeix, traeix la gent que hauria de representar.

Fa anys, pensadors com ara Jung i Deleuze i més tard Negri i Castells ja teoritzaven aquesta forma de moviment i l'anomenaven rizomàtic. Un moviment inclusiu, no exclusiu, que busca el consens per enfortir-se, un consens no fet de renúncies sinó de mínims comuns denominadors que facilita canvis profunds amb el suport d'àmplies majories. Encara que un rizoma es trenqui, sempre reneix i es multiplica.

Aquest és el gran valor de la gent que s'ha mobilitzat, una multitud transversal, intergeneracional i interclassista amb una forta dosi d'interculturalitat. Penso en el nombre significatiu de castellanoparlants o de nouvinguts de cultures llunyanes que donen suport al moviment independentista. Aquesta composició és la que el legitima i la que el farà triomfar. L'acció ciutadana ha condicionat el procés sobiranista i l'ha conduït fins on és avui amb un esperit col·lectiu, aglutinador, entusiasta, plural i positiu.

Però el dia després hem de ser capaços de saber utilitzar la força comuna que hem estat capaços de generar per a transformar el país, cadascú des de les seves idees sotmeses a votació. No volem la independència per a fer el mateix sinó per a repensar-nos i transformar tot el que s'hagi de transformar, allunyant aquesta por tan nostra de modificar l'statu quo. La idea d'un nou país, d'un nou començament, és molt potent i som molt afortunats de poder viure-la, perquè es tracta d'un procés obert i participatiu que cap de nosaltres hauria pogut imaginar fa tres anys. Només cal fer un tomb pel web d'“el país que volem” (www.elpaisquevolem.cat) per adonar-nos de la vitalitat creativa de la nostra gent, que ja ha presentat, en poques setmanes, centenars de reptes i propostes.

Justament això, obertura i participació, fa que la marxa enrere no sigui possible si no és acotant el cap durant dècades. Un procés liderat per la societat i acompanyat pels polítics, i no al revés. Aquesta és la seva extraordinària força i vitalitat i només per això haurà valgut la pena viure'l.

Si és veritat que comencem una transició cap a un model propi, hem de començar a treballar des d'ara mateix, i en alguns aspectes ja hem fet tard. De moment hem perdut la por de prendre el futur amb les nostres pròpies mans, ara cal perdre la por de donar forma a aquest futur, a convertir-lo en un projecte col·lectiu i a construir el relat, el nostre relat, la nostra història. Així doncs, la idea és que una societat nova es pot concebre i inventar, projectar i construir, amb optimisme, amb consens bàsic i amb la força de la societat civil unida per aquest consens bàsic.

És hora de sumar i multiplicar, de cap manera de restar i dividir, perquè del que passi, excepte si ens envien els tancs, i també, només en serem responsables nosaltres.

Catalunya, doncs, serà sobirana per la lliure voluntat de la seva ciutadania, li permetin o li neguin el seu dret de vot.