Estancament sobiranista

Seria ingenu creure que el sobiranisme aconseguirà els seus propòsits només a còpia d'exhortacions entre una massa còmplice. El projecte sobiranista de Catalunya exigeix una acumulació de capital polític, cívic i social que, malgrat les inestimables aportacions d'entitats i particulars, de moment no acaba de materialitzar-se del tot.

A mesura que ens acostem al 9-N, el temps polític serà cada cop més intens. Però ara, amb un moviment sobiranista molt focalitzat en la maximització del proper 11 de setembre, ja es poden diagnosticar alguns senyals d'estancament. Sobretot dos: la renúncia de l'independentisme a créixer més enllà d'aquells sectors socials que fins a aquí li són afins. I, segon error, apostar pel creixement passiu; és a dir, esperar que les mesures recentralitzadores del govern espanyol continuïn fabricant independentistes.

La inversió de poder que planteja l'independentisme no pot quedar a mercè només d'una voluntat d'independència d'una part de la població. Cal que aquesta voluntat es potenciï amb un argumentari que precisi els avantatges polítics, econòmics, socials i llibertaris que la independència podria comportar. Si no es dóna aquest pas, l'opció de la independència mai no travessarà el cercle de foc propi de l'acte de fe.

Tenint en compte la composició social de Catalunya i que l'Estat ja ha engegat la seva poderosa maquinària legal i repressiva per neutralitzar el procés sobiranista, és urgent convèncer-nos que el mateix acte de decisió de ser independents formarà part indestriable del projecte de país que siguem capaços d'esbossar. I, ara per ara, encara no ha cristal·litzat el llibre blanc que detalli que el nostre país tindria una procés constituent participatiu i amb vocació democràtica i de justícia social. Sense aquest element motriu, falta ànima, alè per acabar de donar un pas que ha de ser il·lusionant i transformador.