Preguntes i respostes

Per què el rei és el cap suprem de les forces armades? Franco va imposar Joan Carles com a successor (“no és una restauració, sinó una instauració”, va dir), el qual, un cop rei, va utilitzar aquesta poc honrosa legitimitat per calmar els militars durant la transició política. La Constitució, que es va escriure amb les baionetes al clatell, no es va atrevir a replantejar-se la figura ni la persona del cap d'estat. Ni tan sols va restaurar l'ordre dinàstic. Franco ho va deixar “todo atado y bien atado”.

Per què amb tants anys de democràcia, el rei continua “bien atado”? No és estètic recordar que a Joan Carles el va designar Franco i que les dues figures van estar molt unides. Avui els mitjans espanyols ometen les imatges en què se'ls veu junts i les declaracions en què Joan Carles lloava el dictador. No costava reconèixer que el monarca es va convertir i va abraçar la democràcia, però s'ha preferit envoltar-lo amb la mateixa aura intocable de Franco i de les mateixes “adhesiones inquebrantables” que tant agradaven al règim anterior. Fins i tot havent abdicat, Joan Carles és un tabú polític.

A part del rei, queda alguna cosa del franquisme en el sistema polític actual? La dèria de la uni(formi)tat, el rebuig a la personalitat catalana són cada vegada més explícits i més calcats del discurs franquista, la qual cosa no impedeix que es lloï una diversitat que en la pràctica es persegueix a peu i a cavall. Perquè la reconciliació dels anys setanta i vuitanta va degenerar en exempció de les responsabilitats dels malfactors. Espanya no ha fet examen de consciència ni propòsit d'esmena ni catarsi. No renega del franquisme, sinó que l'assumeix, nega el genocidi cultural i reprèn les velles maneres de ser i de fer. El franquisme rebrota amb desinhibició i cinisme perquè Espanya se sent incòmoda amb la democràcia i li surt una forma natural de ser ruda, endarrerida i autoritària.