El vell joc

En l'ambient polític del país va surant en els últims temps una paraula amb ressons màgics. Es tracta de la paraula oferta, tot pensant en la suposada mà estesa del govern espanyol envers Catalunya, ara que la qüestió nacional està més encesa que mai, sota aquest sol d'estiu i de cara a una tardor que voldrà ser purament sobiranista. El sobiranisme creix com un nen durant els primers mesos de vida; d'un dia a l'altre es fa irrecognoscible, ple de salut i de vigor.

Els amics possibilistes voldrien que des del govern madrileny arribés una trucada miraculosa, de la qual se'n derivés una possible negociació: una consulta legal, sota els termes d'una resposta que pogués forçar una reforma de la Constitució, alhora que deixés calibrar el parer dels catalans envers la possibilitat d'un estat propi, no plenament independent. Potser això seria el més raonable, però hem de constatar que la raonabilitat no és el tret més característic de la classe governant de l'Estat. Si una cosa hem après és que Espanya prefereix el vell joc del poder i no pas la modernitat política, que consisteix a cedir per fer de l'altre un instrument al servei de la causa comuna.

És ben cert que les elits econòmiques i els seus ajudants polítics i periodístics se senten més a gust dins dels escenaris previsibles, moderats i enraonats, i es posen nerviosos davant un procés que té molt de popular, i que pot redefinir el paisatge polític en un curs inestable, abocant el país a una divisió histèrica, que podria no ajudar ni als uns ni als altres. Les dinàmiques assentades són difícils de trencar; ningú ens assegura que la nova política funcioni millor o ens plantegi alternatives adients.

Que ningú s'enganyi, doncs. L'esperança de l'espanyolisme passa per la nostra desesperació. Si aquí perdem la calma i les forces polítiques de l'independentisme s'entrebanquen les unes a les altres, Espanya acabarà ensortint-se'n amb el seu objectiu: anul·lar –o adormir– la qüestió catalana. Anem a un escenari electoral, enmig del qual els nostres partits competeixen empesos per l'energia de sempre.

Les eleccions plebiscitàries comporten un perill, que Espanya també dissolgui les seves càmeres i convoqui també unes “eleccions contra Catalunya”, que possiblement serien victorioses pel PP si vénen acompanyades d'una baixada d'impostos –efectiva– i d'alguns llocs de feina. Llavors sí que els trens estarien acarats, potser a una velocitat no gaire perillosa, però legitimats d'una forma diferent per evitar mals majors, i per negociar ara sí amb coneixement de les pròpies forces.

El bipartidisme espanyol, del qual depèn, en bona mesura, la gestió de la cosa catalana, ha perdut 5 milions de vots en les últimes cites a les urnes. Però ni el PSOE ni el PP semblen encara disposats a fer els seus deures: potser esperen a morir per a després ressuscitar. Fer dependre el futur del país d'aquests escenaris no és una bona estratègia, però fet i fet potser no queda altre remei, almenys un cop es descarta per prudència qualsevol declaració unilateral.

Que el president Mas, en cas de les substitutives eleccions plebiscitàries, renunciï a encapçalar una llista conjunta amb els republicans no em sembla una bona elecció. Mas és el principal actiu polític del país, i sense el seu lideratge i sense la seva capacitat d'argumentar i raonar i donar la cara el procés no tindria ni la meitat d'embranzida. Abandonar-lo a mig camí –encara que sigui només en temps d'eleccions– per confiar-lo a les mans d'uns senyors o senyores que poden no ser ni polítics professionals em dóna una vaga sensació de renúncia.