Impagable

Aquests dies, amb el procés d'aforament exprés al rei Joan Carles I, m'he atipat de sentir que Espanya estava en deute amb el monarca per gairebé quatre dècades de servei al país i que per això havíem contret un deute impagable de gratitud amb el rei. No sé a quin deute es refereixen, però si de cas el deute l'hem pagat de sobres els ciutadans d'aquest país contribuint amb els nostres diners al pressupost que el govern assigna a la casa reial. El que sí que crec és que és un deute impagable. No es pot, no s'hauria de pagar res ni en metàl·lic ni en espècies, és a dir, en un tractament judicial preferencial, o no se n'han omplert la boca, que tothom és igual davant la justícia? Del tracte a dos exaforats, n'acabem de veure dos exemples. A França, la justícia colla Sarkozy. I a Itàlia, Berlusconi paga la seva condemna amb treballs per a la comunitat. Què ho fa, que tots els caps d'estat o de govern, presidents, primers ministres o ministres gaudeixen d'uns privilegis que la resta de persones quan deixen les seves feines no tenen? Per què es permet? Hauria de ser el contrari, el deute el tenen ells amb nosaltres, els ciutadans. S'han beneficiat de la seva situació quan han estat al servei públic per fer i desfer i per assegurar-se i garantir-se un futur còmode quan decideixen deixar de servir el poble o que el poble ja no els fa cap servei. Quants polítics dels que han estat a primera línia no tenen ara un lloc preferent en consells assessors, delegats o administratius de grans empreses? Els tornen els favors que els van fer mentre aquests legislaven a favor dels seus interessos? Voldria pensar que no, però no em mereix cap confiança. Aquests dies, però, un polític que, excepte president, ho ha estat tot, ha anunciat que plega. Em refereixo al secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. En un gest que l'honora, ha avançat que quan deixi la política se'n tornarà allà d'on va sortir ara fa més de vint anys: les aules de la universitat. Per mi aquesta actitud sí que és exemplar i impagable.