Religió ‘prêt-à-porter'
Associar moda i religió no és un exercici només del neorealisme italià. El mestre Rossellini ho va saber plasmar d'una manera grandiloqüent a Roma, città aperta amb originals desfilades de moda a casa d'una il·lustre aristòcrata. Però no cal l'excés estètic per adonar-se que aquests dos mons semblen dues esferes inconnexes. O moda o religió. Tanmateix, si observem la vestimenta religiosa copsem que és tot un univers. I la influència de la religió en la moda és més potent del que sembla.
La moda la vinculem al moment, als capricis de les tendències, a la superficialitat del canvi. La religió, als valors sòlids, al que no és efímer i al que més que complement és essencial. Però com assenyala Josep Lluís Micó, professor i atent a les tendències digitals i també de la moda, aquesta és “un fenomen que va molt més enllà de la indumentària i els complements, ja que influeix en la comunicació entre individus”. La moda és un codi en el qual els addictes es reconeixen. La religió és un codi en el qual els adeptes també es reconeixen, precisament en virtut del que es diu, la manera de dir-ho i l'estil de vida.
Coco Chanel veia la moda com l'arquitectura: una qüestió de proporcions. I hi afegia que mentre la moda s'esvaeix, només l'estil roman invariable. En la moda, doncs, no estem només davant d'excentricitats passatgeres. També hi ha imponderables que persisteixen.
La religió catòlica ha experimentat un canvi substancial en la seva imatge pública. Des dels papes que s'han anat despullant d'indumentàries atàviques fins a noves congregacions religioses femenines que vesteixen denim: hàbits texans. Benet XVI, que va fer la més gran de les renúncies deixant el pontificat, es va aferrar a la moda del pal·li, la bufanda de llana com diuen alguns catequistes. El papa alemany el va recuperar com a símbol tot i que ara torna a estar en un cert desús. El líder actual del catolicisme no és esclau de cap moda carregada, més aviat és un personatge auster a qui les parafernàlies li sobren. La seva sobrietat també destaca en la manera de vestir, i fa quedar en evidència algun monsenyor elegantment vestit amb seda natural. El papa ha posat de moda no anar a la moda. I això, no ho oblidem, està passant a Itàlia, bressol de les més sofisticades cases d'alta costura i creativitat, també tèxtil.
Fa uns anys, si una dona es vestia amb una faldilla llarga, mocassins i una cua de cavall, se li atribuïa de seguida el look de laica consagrada. L'estil mongívol secularitzat. Dones austeres, sense escots ni estridències. Alguns grups eren clarament identificables. Encara recordo algunes dones de l'Opus Dei que no anaven mai amb pantalons. Ara ja sí. A les ordes religioses el canvi d'indumentària ha estat en alguns casos pintoresc. Passejar pels voltants del Vaticà és una delícia, o una tortura, pel gust estètic. Hi pots veure monges amb talons i pintades, com sortides de Somriures i llàgrimes. Frares revestits de teixit texà. Religioses africanes amb teles d'un verd quiròfan mai vist a les nostres terres. Sacerdots també africans amb camises plenes d'imatges de la seva parròquia. Samarretes amb el papa al davant i al darrere. I el que més abunda ara que fa calor, en els joves seminaristes, és la camisa amb màniga curta i amb el collet romà extraïble. Hi ha tota una indústria darrere de l'uniforme religiós cada cop menys uniformat. La creativitat també s'ha instal·lat en el vel de les religioses: curt, llarg, a la polonesa amb una mena de plàstic amb una creu davant, amb llaç tipus diadema, amb cordó lateral...
I si ens desplacem a les passarel·les més cool del moment, descobrim de cop i volta que aquella model escardalenca duu una creu enorme al pit, o que l'estampat d'una camisa té rosaris en miniatura al costat de flors i plantes de cafè.
El món ESTÀ cada cop més interconnectat i esferes que ens semblaven intocables s'estan fusionant. Ni tan divins ni tan humans.
