Fins on podem arribar?

Un lector de Figueres m'envia un correu electrònic –no vol donar el nom– dient, textualment: “Que us heu tornat bojos, aquests d'El Punt Avui?” La veritat és que veient la moguda que s'està posant en marxa jo també hi ha moments que ho he pensat. Ja només faltava que l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, digués en una entrevista, que vam poder llegir dijous passat, que “Girona serà un parc temàtic del sobiranisme”. Aquestes jornades Catalunya vol viure en llibertat i amb dignitat no s'han improvisat. Són fruit de moltes hores de reflexió i de reunions per lligar-ho tot i assegurar-ne l'èxit. Una vegada més ens podem preguntar si aquesta és feina d'un diari o no. I torno a dir que crec que sí. En situacions especials s'han de prendre mesures extraordinàries. I Catalunya viu uns moments que ben segur no es tornaran a repetir. Cal analitzar el procés que s'ha anat seguint des del moment de la caiguda de la dictadura per entendre que s'ha arribat al moment on som gràcies a un procés lent, assenyat, seriós i fins i tot diria obligat. Fa massa temps que ens hem limitat a queixar-nos de la situació que viu Catalunya en relació amb la resta de l'Estat espanyol. El president d'Extremadura acaba de dir que rebaixaran, i no pas poc, els impostos. I altres caps d'autonomies també ho han dit. Com quedem?: hi ha qui pot rebaixar impostos i nosaltres no tenim diners per resoldre els problemes més elementals d'un país, com pot ser la sanitat, l'ensenyament o els problemes socials greus?

Les jornades crec que són necessàries i que arriben en un bon moment. Cal posar les coses clares damunt la taula. Ningú no podrà dir que la problemàtica que fa temps que plantegem no s'ha analitzat a fons. Mentre des de Madrid només saben dir no, no i no, nosaltres estem demostrant per què volem un canvi radical. No vull fer ara una llista de greuges, que a més els sap tothom. Però només deixeu-me posar un exemple. Per què a Catalunya podem circular més o menys bé i podem anar d'un lloc a l'altre amb relativa facilitat? Doncs perquè contínuament ens anem posant la mà a la butxaca. A Madrid les autopistes de pagament han fracassat. La raó és ben clara: ells circulen perfectament i de franc. Nosaltres tenim una N-II que, si no hi hagués les autopistes –de pagament, no ho oblidem–, no s'hi podria circular, i el turisme faria molt de temps que se n'hauria anat a altres indrets. Si aquí tenim pavellons d'esports i camps de futbol i centres culturals és perquè ens els hem pagat. Qui ha pagat tots aquests serveis a altres indrets de l'Estat?

Tornem a les jornades. Jo personalment si d'alguna cosa em queixo és que no hi ha manera d'obrir un diàleg seriós amb qui sigui i que surti la veritat. Hem sentit dir a polítics d'algun lloc de l'Estat que si Catalunya és el que és és només perquè vivim a costa dels altres. Per favor, acudits de mal gust, no, que tot plegat és molt seriós. Mai ningú des de Catalunya ha dit que no vulguem ser solidaris. Al contrari. Però solidaris, no primos. Sempre he dit que la independència de Catalunya l'han promogut des de fora. Nosaltres hi hem hagut d'arribar quan hem vist que no ens ofereixen sortides raonables, dialogades, amb els números clars. Qui més qui menys ha viatjat per la resta de l'Estat. En el meu darrer viatge a Andalusia vaig tornar indignat. Ho sento. M'avorria passant per autovies gratuïtes sense trobar cap cotxe estones i estones. I que consti que no em sap greu que ells tinguin autovies gratuïtes; el que m'emprenya –i perdoneu– és que nosaltres tenim una N-II en obres des de fa anys i panys i si vull arribar a temps haig de pagar peatge en autopistes privades.

Tres dies especials ens esperen l'11, el 12 i el 13, amb debats, fires i conferències. Hi ha la possibilitat d'acampar. I de caminar. Un programa tan complet que estic segur que atraurà milers de persones a Girona, ajudant a preparar l'11 de setembre i el 9-N. Us hi esperem.

D'altra banda, vull deixar constància d'un correu que he rebut de Lluís Garcia Petit, que comenta una informació del 23 de juny titulada “Revifen les falles del Pirineu”, en què es demana que la Unesco declari com a patrimoni les falles del Pirineu i també es parla de la portalada de Ripoll. En Lluís vol aclarir que es tracta de dues declaracions diferents i que una no té res a veure amb l'altra. Les dues candidatures es refereixen a llistes diferents que tenen com a marc dues convencions diferents. Les falles aspiren a ser inscrites a la llista representiva del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i la portalada de Ripoll pretén ser reconeguda com a Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural. Gràcies, Lluís, per l'aclariment.