Estat propi per als kurds
Es podria fer accessible, totalment o parcialment, com a mur de contenció de l'Estat Islàmic, que té l'ambició de ser un nou califat
Una de les tragèdies del segle passat que no han estat prou estudiades és el massiu trasllat obligatori de pobles sencers arran de neteges ètniques, guerres, tractats internacionals o fronteres artificials dibuixades en una pissarra. S'ha parlat a bastament de la Gran Guerra que va començar fa cent anys. Sabem que va fer caure quatre imperis, que es calcula en deu milions el nombre de morts en accions bèl·liques i que els nous estats que nasqueren a Europa i l'Orient Mitjà es formaren sota el principi d'autodeterminació, una idea importada pel president nord-americà Woodrow Wilson. Es traçaren les fronteres sense tenir en compte les minories que quedaven atrapades en uns estats que no eren els seus. I es va produir la paradoxa que a pobles històricament definits com el kurd se'ls prometés la possibilitat de tenir un estat, i un segle després encara viuen escampats per terres de nacions que no són la seva. El Tractat de Versalles del 1918 fou el patró principal de molts altres tractats que fixarien detalls fronterers que afectarien milions de persones.
Per tal de fer coincidir fronteres, pobles, cultures, llengües i costums, es signaren tractats que comportaven el desplaçament massiu de minories ètniques. Ho feien els estats vencedors, que s'inspiraven en els principis democràtics de la civilització occidental. Quantes injustícies.
Com a conseqüència del Tractat de Neully, signat entre els aliats i Bulgària el 1919, més de cinquanta mil búlgars establerts en territori grec foren intercanviats per més de quaranta mil grecs, obligats a abandonar Bulgària. El desastre militar grec a Esmirna el 1922 provocà l'èxode a Grècia de nou-cents mil grecs d'Àsia Menor i dos-cents mil més que vivien a la Tràcia i a Constantinoble. Va caldre un altre tractat, el de Lausana, perquè el aliats i els turcs completessin l'operació per tal que la resta de grecs que vivien al que seria la nova Turquia sortissin a tot córrer, uns dos-cents mil, cap a Grècia, on mig milió de musulmans serien bescanviats per ser traslladats a terres turques.
El desplaçament multitudinari de persones com a conseqüència de les dues guerres civils europees del segle XX és esgarrifós. A partir del 1945, foren els alemanys els expulsats de parts de Prússia, Polònia, Bohèmia, la terra dels Sudets, Hongria i Àustria, i es van configurar les fronteres de la nova Alemanya partida en dos. Per si no n'hi hagués prou, la independència de l'Índia provocà el trasllat forçós més nombrós i més absurd del segle XX. Els britànics traçaren les fronteres del Pakistan occidental i el Pakistan oriental, avui Bangladesh, seguint criteris religiosos. Els musulmans anirien al Pakistan i els hindús es quedarien a l'Índia. El resultat ha estat catastròfic, fins al punt que avui, gairebé setanta anys després, hi ha més musulmans a l'Índia que al Pakistan. Les deportacions internes decretades per Stalin a Ucraïna i altres indrets de la Unió Soviètica són una de les pàgines més fosques d'un dictador sense escrúpols.
Els que no s'han mogut gaire del seu lloc són els kurds. En el Tractat de Sèvres signat entre els aliats i el derrotat Imperi otomà el 1920 es preveu la formació d'un estat kurd, que quedaria subjecte a les decisions de la Societat de les Nacions, que havien d'atorgar un estat propi als kurds que vivien a la ciutat de Mossul, al nord de l'Iraq. Va resultar la lletra morta d'un aspecte del tractat que ningú tindria interès que s'implementés. Ni els britànics ni els turcs. Tampoc els siris, iraquians i iranians. Uns 60 milions de kurds estan repartits entre aquests estats i altres indrets de l'Orient Mitjà. Els kurds iraquians lluitaren contra la Gran Bretanya i la Turquia moderna. Els que habiten dividits per les fronteres de la Gran Guerra ho han fet per la força i pacíficament sense aconseguir res.
Fins fa ben poc la causa kurda no ha tingut ressò polític internacional. Ha estat la descomposició de l'Iraq i la creació sobtada de l'Estat Islàmic el que ha fet ressuscitar la possibilitat que el Kurdistan acabi sent un estat nou. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ho insinuà fa pocs dies dient que podria ser raonable la creació d'un estat kurd.
El KurdistAN iraquià té un govern regional presidit per Masud Barzani i un parlament autònom a la ciutat d'Erbil. Ha plantejat fer un referèndum per la independència. Bagdad no hi està d'acord i encara menys Turquia, Síria o l'Iran. Però pot ser interessant i fins i tot convenient per a l'ordre internacional que negà als kurds un estat durant un segle i ara el pot fer accessible, totalment o parcialment, com a mur de contenció per a l'Estat Islàmic, que té l'ambició de convertir-se en un nou califat que agrupi tots els musulmans del món. Les fronteres artificials que Winston Churchill i Gertrude Bell dibuixaren amb un bastó a l'arena del desert en acabar la Gran Guerra s'acabaran esborrant o, si més no, donaran personalitat jurídica i política a un poble com el kurd.
