Cos

La impudícia dels eurodiputats d'UKIP donant el cul, o l'esquena, a l'himne d'Europa, i també els de Marine Le Pen asseguts al seu escó, en la sessió constituent a Estrasburg, a més de demostrar que l'euroescepticisme té graus fins i tot en llenguatge no verbal, em feia pensar en l'ús del cos. El propi cos com a missatge. Un dels axiomes en comunicació diu que no podem no comunicar. Les persones som éssers comunicants, també sense obrir la boca. Obrir-la en excés dóna beguda de franc a Magaluf, però aquí el missatge és lamentable, degradant, impúdic també. El cos cosificat. Vexat.

Una dosi de cosificació també té el personatge de Dominique, dona i joc entre arquitectes i magnats. Un dels eixos de La deu, dels holandesos Toneelgroup, del director Ivo van Hove, que s'ha pogut veure dins la programació del Grec, una de les perles de Ramon Simó. Amor de turbulències, que com en la cançó d'Antònia Font podria entonar allò de mos gastronomiem, mos destrossàvem mútuament ses vides, mos estimàvem. La història adaptada del best-seller (1943) d'Ayn Rand, que té versió fílmica de King Vidor amb Gary Cooper en el repartiment, enfronta dos models d'arquitectes al Nova York dels anys vint. Dos models de creadors, d'artistes, de personalitats. L'individualista, trencador de motllos, o aquell ambiciós i que s'acomoda en el gust col·lectiu. El geni, o el que va prosperant a cops d'autoengany de manera impúdica. Van Hove ha fet una gran versió, que cavalca sense transicions i amb el vídeo com a eina bàsica, aboca tot un seguit de debats apassionants. Però tornem al cos. Als cossos nus dels actors, interpretant la pràctica del sexe o fent l'amor, em generaven una sensació de confort, i em parlaven d'una manera absolutament capiculada a la dels eurodiputats euroescèptics. El cos com a part del relat, la pell buscada, apamada, regirada, exhibida. La cerca de l'altre, l'abraçada càlida, lluny d'aquests posats hermètics, tancats, girats, cosificats.