9-N

Al desembre es va produir una de les imatges més impactants de les darreres dècades en aquest país nostre. Era el dia 12, i al Palau de la Generalitat es va fer pública de manera solemne la data i la pregunta de la consulta que ha de posar el futur de Catalunya en mans dels seus ciutadans. Parlo d'impacte, perquè –recordem-ho– en aquella fotografia, a banda del president Mas i d'Oriol Junqueras, representants de les dues forces majoritàries al Principat, hi havia des dels democratacristians fins a l'esquerra revolucionària. Des del conseller d'Interior fins al diputat David Fernàndez, passant per Francesc Homs, Marta Rovira o Joan Herrera. Però a més, aquella imatge –que per fer-se realitat va necessitar unes grans dosis de generositat de totes bandes– representava de manera transversal la immensa majoria de la societat catalana. Fins aquí, tot perfecte. El problema és que, ja des de l'endemà d'aquella posada en escena, no ha passat ni una sola setmana sense que la viabilitat de la consulta hagi estat qüestionada... des de les mateixes files sobiranistes. Representants polítics, opinadors, fins i tot algun membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional... El pla A –el nostre ariet democràtic, el més acceptat per la comunitat internacional, a més del que genera un consens més ampli entre els ciutadans del Principat–, posat en dubte permanentment, i per tant debilitat, pels mateixos que l'haurien de defensar amb determinació! Amb això no vull dir que hàgim de ser tan ingenus per no tenir desenvolupat un pla B davant la més que previsible resposta espanyola. I tant! I, amb la imprescindible discreció, un C, un D i un E. Ara bé, cal renunciar a la nostra millor arma abans de començar el combat? Es tan difícil mantenir-se ferms, amb la boca tancada i el cap fred, quan estem a punt de viure el nostre moment més decisiu com a poble? Jo crec que no.