L'altre/a

L'altre dia, de matinada, conduïa escoltant la ràdio i vaig copsar al vol una reflexió que va deixar escrita el pilot d'avió i pare d'El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry. La veu que la reproduïa a través de les ones va dir: “L'home es descobreix a si mateix quan s'enfronta als obstacles, els reptes, que el fan gran, millor, més competent.” Hi podem estar més o menys d'acord. Però no m'hauria cridat més l'atenció si no hagués sigut perquè al cap d'uns minuts, en la mateixa emissora, durant la informació esportiva vaig sentir unes declaracions que m'ho van fer veure clar. Eren les declaracions d'un tennista que s'acabava de convertir en el número u del món. Sentia el serbi Novak Djokovic que agraïa al suís Roger Federer que li hagués permès guanyar la final de Wimbledon. Són dos rivals, dos contrincants, que representen dues maneres de fer i d'entendre el tennis però que es necessiten. L'un sense l'altre no existiria. Vull dir que el serbi venia a reconèixer al suís que, si ara ell és el millor, si ara ell s'ha superat i ha millorat, és perquè gràcies a ell, a Federer, lluny d'arronsar-se la voluntat de voler ser millor de Djokovic l'ha empès a l'excel·lència. Sovint els millors elogis no provenen dels teus cercles més íntims sinó dels que en teoria són a l'altra banda. Com deia el savi Ramon Llull: “L'altre és un element essencial per a la construcció d'un mateix.” Això no vol dir que depenguem de l'altre, però sí que hem de reconèixer que gràcies als nostres adversaris nosaltres som més forts, millors i, en certa manera, que ells ens donen raó de ser. Perdoneu, però el que digui que per existir no necessita els altres, siguin o no competència, no és d'aquest món. De fet, fixin-se que ja els sol passar, als individualistes, que fins i tot menystenen els seus contrincants, i que amb aquesta actitud l'únic que aconsegueixen és quedar-se aïllats, sols, vivint en un altre món, en una altra realitat. És important ser conscients que tots vivim en la mateixa realitat perquè no n'hi ha cap altra.