de set en set

Llucifer

El dolent més autèntic de la literatura universal no és cap personatge de fantasia amb sang a la boca i escames a la pell. El lector reconeix sempre quina és la barrera entre realitat i ficció. De vampirs i homes llop se n'han descrit pràcticament totes les seves formes, hàbits i perversions. Però només un personatge ha aconseguit perviure sobre la fina línia que separa l'avorrida realitat de la imaginació més horrorosa. Gràcies a allò que coneixem com a cultura cristiana viu entre nosaltres una figura aterridora que encara provoca, en una societat tan racional com la nostra, actituds que no deixen de captivar-me.

El joc de l'àngel és un conegut bestseller de Carlos Ruiz Zafón. Un amic meu el llegia i n'estava absolutament encantat fins que un dia, en el punt àlgid de l'acció, va decidir que aquell horror era absolutament insofrible i no tan sols va deixar de llegir-lo sinó que el va embolicar en una bossa i el va llançar al primer contenidor que va trobar. No podia, o potser no devia, compartir la mateixa casa amb allò. L'enutjosa presència del nostre malèfic amic en cadascuna de les pàgines es va acabar fent inaguantable. En saber-ho el primer que vaig fer jo va ser comprar i llegir aquest mateix estiu la novel·la, un vertader festí gòtic inspirat en Fallen Angel (William Hjortsberg, 1978).

Però aquest no és l'únic cas que conec de la complicada relació entre el príncep de les tenebres i els innocents lectors de les seves aventures. Una altra persona ja m'havia contat abans que va haver de retirar de la seva biblioteca el clàssic Rosemary's Baby (Ira Levin, 1967) perquè la seva sola presència física l'atemoria d'una forma que encara no pot explicar... Potser és que no parlem realment d'un dolent de ficció?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.