Viatges

El primer problema que es planteja la persona sensata davant del viatge a un lloc desconegut l'obliga a seguir una seqüència catequística: la primera pregunta: val la pena veure-ho? Resposta: probablement, sí. La segona pregunta: val la pena anar-hi per veure-ho? Resposta: parlem-ne. L'època estival obliga a fer aquesta mena d'exercicis sobretot perquè, com molts saben per experiència, els viatges solen ser glamurosos... retrospectivament. Es podria dir d'una altra manera: després d'un viatge constatem que hem vist molt més del que recordem i que recordem molt més del que hem vist. Potser per això els que busquen autenticitat en l'experiència del viatge fugen d'avions i vaixells i es desentenen dels grans mitjans de transport. Estem en fase de replegament i el viatger d'avui vol sentir-se protagonista íntim del seu desplaçament i vol fer-lo amb mètodes de transport que recordin la mesura humana de totes les coses. Mentre escric això tinc dos amics ocupats en excursions d'aquesta mena. Un està en ple recorregut transcontinental, armat d'una modesta bicicleta. La bicicleta porta implícita una metàfora de la vida: només caus o perds l'equilibri si deixes de pedalar. O sigui que el nostre home pedala, i a cops de pedal ja el tenim a les portes del Japó. “Cada vegada que veig un adult damunt d'una bicicleta”, deia l'escriptor H.G. Wells, “se m'esvaeix la desesperació sobre el futur de la raça humana”. Pedalar és profundament terapèutic. L'altre amic ha optat per un transport encara menys pretensiós: va en burro. A vegades perquè l'animal carregui coses, a vegades perquè el carregui a ell. En el seu cas, considera suficientment exòtiques les terres de la província de Terol. Ni l'un ni l'altre tindran gaires problemes d'aparcament i la seva agressió al medi ambient serà negligible. Només els puc felicitar. Els espero a tots dos amb candeletes: si aquests admirables viatgers m'ho expliquen una mica, estic disposat a donar-me per satisfet i a estalviar-me l'experiència.