La gran ona groga
Diuen que el surf, més que un esport, és un estil de vida. La recerca de l'ona perfecta s'ha convertit en una litúrgia per a molts, una devoció capaç de convertir-se gairebé en una obsessió. Per al veritable surfista, cavalcar damunt les ones és una religió, fonamentada en la llibertat absoluta. Els grans surfistes poden passar-se nits i dies sencers esperant el moment oportú per remar fins al trencant de la gran ona. Com una branca de l'ascetisme, el surf es fonamenta en la filosofia contemplativa. La mar brava exigeix paciència, tenacitat, tossuderia i audàcia. Només així arriba l'ona propícia per a la gran aventura. Cal estar molt atent, cal ser molt savi, haver patit molt, haver caigut molt, haver plorat molt, per adonar-se com, mar enllà, a l'horitzó lapislàtzuli, es forma la gran ona, feta de milers de gotes i colors, que els permetrà córrer com el vent i vèncer l'impossible.
El passat dia 11 de setembre vam tenir la possibilitat de pujar a una gran ona groga. Feia molts anys que l'estàvem esperant, gairebé 300. Aquella espurna que ho faria saltar tot, com somniava el president Macià. Hem suat paciència, en aquest país, i hem destil·lat tossuderia. Hem esperat i esperat a la riba, amb els peus a la sorra, amb la mirada fixa a l'horitzó, esperant la gran ona. Dies i nits, mesos i anys. 300 anys fa que som a la riba, des de l'endemà de l'11 de setembre de 1714.
Al principi, a l'horitzó no es veia res, tot s'havia enfosquit, vivíem en les tenebres. Va caldre renéixer, nogensmenys. I aquella Renaixença cultural, que s'adonava que més enllà de la província peripatètica en la qual volien condemnar-nos hi havia hagut un poble lliure i una cultura universal. Vam haver d'aprendre a escriure una altra vegada la nostra llengua, i la nostra cultura i el nostre art es modernitzarien amb el modernisme i s'ordenarien amb el noucentisme, essent aleshores quan aquell mar que teníem al davant va fer-se com de seda blau cel, i fins semblava que les sirenes taral·lejaven alguna cançó de Toldrà. Aleshores, el 14 d'abril de 1931 algú va cridar que es veia una escuma a l'horitzó. Però el cel s'ennegrí i vam tornar a les tenebres. La tempesta amainà, però altra vegada ens va caldre, com deia Prat de la Riba, recuperar l'ànima.
Des d'aleshores, des de la mort del dictador, fa gairebé 40 anys que esperem altra vegada l'ona. Però els vents ens són ara propicis. S'han endut les boires de tants segles, deixant un cel clar i pur, ja només hi som nosaltres, el poble de Catalunya, entre el cel i la terra; i ara, fregant sobre mar, amb força, han aixecat finalment l'ona que esperàvem. Està feta també de milers de gotes i colors. Centenars de milers de catalans s'alcen de nou reclamant la llibertat. Tot és tan senzill com això i res més que això. De fet, la independència és tan clara com l'aigua d'una petita cala de la Costa Brava: recuperar la sobirania perduda no és altra cosa que refer el camí de retorn a casa.
Com el 1714, hem tornat a recordar que no es pot ser una mica lliure, o gairebé lliure, sinó que la llibertat és un concepte absolut i que, com deia Pau Casals, “no és negociable”. I per això, i només per això, hem vist convertir-se el projecte polític de la independència de Catalunya com l'únic capaç de fer de palanca a l'ambició nacional del país, a l'esclat d'energia que necessitem, la corda que fa vibrar l'esperit d'una comunitat. Ningú ja no podrà arrabassar-nos la història que estem construint des de fa 300 onzes de setembre. Ja no queden excuses, doncs. No hi ha mai marxa enrere en el camí, i menys en el camí cap a la llibertat. Estem a punt. Preparats, com va dir Carner, per veure la bandera ben alta, ben dreta, ben sola. Que comenci la partida. I és que “Tot és ara i res”, seguint Vinyoli, de qui aquest 2014 celebrem el seu any.
Sí, cada cop som més a prop de tornar, per fi, a casa. Aprofitem que la rosa dels vents assenyala el camí a seguir, pugem a la gran ona groga, exigim que la veu del poble s'escolti. Així doncs, aquest 11 de setembre, a córrer com el vent i a vèncer l'impossible.