la crònica
La quarta paret
El president Mas va declarar que mai havia viscut una situació de violència de tanta magnitud com la que hi va haver durant el setge al Parlament el juny del 2011. Ho crec. Als presidents se'ls acostuma a mantenir al bany maria, es relacionen amb gent que tendeix a guardar les formes i disposen d'una guàrdia pretoriana que els separa de les coses desagradables de la vida. El parlamentari David Fernàndez, per exemple, té una altra experiència i podria parlar de les bastonades d'un sotsinspector dels Mossos que no eren, com el que relatava Mas, a la carrosseria del vehicle, sinó al seu costellam, i molts dels catalans que en els darrers temps han ocupat les places i els carrers que la cèlebre brigada mòbil s'escarrassa a recuperar per a la civilitat han tingut l'oportunitat de viure unes quantes situacions força més pujadetes de to. Per no parlar –sense deixar Catalunya i invocar tots els horrors del món– de les nou persones que aquí han perdut un ull en manifestacions.
Els que ocupen el poder no estan avesats a l'alè de l'odi, viuen apartats de la gent per aquella quarta paret que al teatre es diu que separa el públic de l'escenari i això és el que es va trencar el dia dels fets del Parlament. I encara que al teatre ja sigui habitual, al món de la política segueix essent insòlit. No serà fàcil saber si es tractava d'un arriscat exercici teatral que pretenia legitimar l'ús de la força i la repressió, o simplement una mostra d'ineptitud, però els que ho van viure saben que parlamentaris i manifestants van ser convidats al mateix lloc, a la mateixa hora.
Sigui com sigui, l'absolució dels acusats ha estat rebuda des de molts indrets amb antipatia. Bona part de la classe política està escandalitzada, i també alguns mitjans que, sense manies, han mantingut el veredicte de culpabilitat i ho han descrit com un estímul a la impunitat. No ha agradat que la sentència justifiqui alguns excessos dels manifestants apel·lant a la crisi, la desesperació, la indignació popular i els dèficits democràtics i representatius. És una sentència “progre”, ha afirmat algú horroritzat. Una sentència antisistema! Ha escrit un altre. I de quines obscuritats sorgeix?, quines perversitats la inspiren?
És curiós que després del 15-M, de la irrupció de les CUP, de Procés Constituent, de Podem, de Guanyem, després de veure la vitalitat que la narració alternativa de la realitat té a les xarxes socials, encara sorprengui la puixança, el vigor i solidesa del discurs crític amb el sistema, que li nega legitimitat i reclama reformulacions democràtiques. Alguns jutges deuen ser sensibles a aquest estat d'opinió, i ho són, sorprenentment, més que moltes formacions polítiques o mitjans de comunicació convencionals. Augmenta la gent convençuda que ni la crisi, ni les retallades, ni l'atur, ni la precarietat, ni els sous de misèria, ni l'abandonament de les capes més vulnerables són inevitables. Que hi ha responsables i còmplices. I en aquest món cada dia més aspre, el sistema es manté sobre unes convencions que poden trontollar tant com la quarta paret el dia dels fets.