Alienació

Diuen que el més plaent d'una nit estelada, el que més es “valora” (verb que, pertanyent a l'axiologia, grinyola en el món de l'estètica) és la brillantor, la fulgència, dels astres. Però a mi, del prodigiós misteri de la nit m'entendreix el seu silenci commovedor. He aixecat sovint el cap vers l'infinit i sempre m'ha meravellat el mutisme de les estrelles. I que una tan enorme acumulació d'astres competeixin en lluïdesa i esplendor però tothora en silenci. Molts han estat els poetes que s'han sentit interpel·lats pels astres o que, al seu torn, s'han adreçat a la nocturna immensitat. Leopardi ja preguntava a la callada nit “¿che fai, luna, in ciel, dimmi, che fai, silenziosa luna?” I quan el nostre Espriu parla de “l'ombra viatgera dels núvols” i del “lent record” també invoca el silenci. Almenys jo no em sé imaginar ni núvols amb ombres estridents ni evocacions apressades de records lents. També García Lorca dibuixa “el silencio redondo de la noche”, o sigui, allò corbat i rodó, allò que mena a la suavitat, a la tendresa, al que és antinòmic de cantellut, aspre o sorollós.

Però no és el nostre temps de silencis. Ni de mansuetuds. Tot el que és pausat o vellutat genera, en el millor dels casos, commiseració i habitualment impacient rebuig. El prestigi queda reservat a l'home “dinàmic” i “àgil”, sinònim de triomfador. Adverbis i adjectius han esdevingut del tot sobrers, ja que l'estalvi del sacralitzat temps només admet allò “substantiu” i superflu és sempre el que s'aparta del “nucli”, de la “síntesi”, de les “conclusions”, valors suprems. A més, per què calen paraules si ja tenim imatges? Alguns creuen que valen més que mil paraules, sense adonar-se que aquest entusiasme gràfic lamina la seva creativitat convertint-los en gregaris del que un altre ha imaginat i foragitant així la inventiva pròpia que sí atorga la lletra.

Imatge i soroll il·limitat també en el cinema. Un director com Joseph L. Mankiewicz, el virtuós del diàleg, llicenciat en història de l'art i amant del teatre, no tindria avui el menor recorregut, ja que el paràmetre d'acceptació d'un film el dóna la potència dels seus decibels i l'espectacularitat de les imatges. Lògic, si la mitjana d'hores de qualsevol ésser humà davant una pantalla (de cinema, televisió, ordinador i derivats) es calcula, entre treball i lleure, en vuit hores diàries.

Imatge més soroll o soroll més imatge; heus aquí la mesura de totes les coses. Vaig viure fa poc un dels moments més descoratjadors possibles; vaig presenciar un colossal atemptat contra l'esperit. Fou a Venècia. Recolzat sobre un pont, deixava fluir el temps i, amb ell, góndoles i altres vaixells. Dels ulls, n'obria un batent o l'altre per mirar també un o altre palau a banda i banda del canal. Vaig fixar-me en una góndola que lliscava parsimoniosa sobre l'aigua. L'ocupava un matrimoni amb un fill adolescent. L'home, capcot, tenia fixa la mirada sobre la immòbil aigua; ella encadenava badall rere badall. Ambdós segregaven el mateix tedi, de dimensions oceàniques. I també compartien una total permissivitat vers el seu fill i el que feia, que no era altra cosa que manipular incessantment una tauleta. Abans i després de passar sota el meu pont i suposo que sota els restants ponts de Venècia. Només queda preguntar-se què li espera a un adolescent així segrestat, al cor de Venècia, per aquesta andròmina.