La columna
Oasis
Després d'anys i anys de viatges infernals, la Renfe ens regala un trosset d'oasi al mateix preu d'un viatge-penitència
El meu home i jo ens vam passar més de vint anys perseguint una quimera: una casa silenciosa. Ens en van oferir una, on Jesucrist va perdre l'espardenya, que pintava bé: una ruïna, però això no ens importava, valoràvem que estava lluny de la civilització –i dels súpers–. Però mentre ens la miràvem satisfets i ja ens hi vèiem, va passar just per sobre els nostres caps un avió fent tremolar la terra i les parets de la masia, amb un estrèpit colossal. Ens ho vam deixar córrer, no cal dir-ho. També vam viure en una casa molt bonica, en una urbanització, i tot hauria anat molt bé si no hagués estat per les obres eternes dels veïns i la mania de tallar la gespa a totes hores. Ara vivim en un dels carrers més transitats i habitats de Girona, i us faríeu creu dels avantatges de tenir doble vidre a les finestres. Això sí, a l'estiu és complicat. Se senten els veïns, i he de dir que m'agrada molt sentir les veus dels nens petits, que tot de cop un dia ja confegeixen frases, i m'agradava sentir el soroll dels plats i els gots quan en alguna cuina paren taula, i m'agradava molt sentir una veïna que, a l'hora de la migdiada, s'ho passava molt bé. En canvi no m'agrada gens, gens, però gens, i em fa posar de mal humor, sentir teles molt fortes, ràdios, música estrident i converses de mòbil a tot volum.
Penso tot això perquè l'altre dia vaig anar a Madrid en un AVE i vaig agafar seient al vagó silenciós. Quina meravella. Iniciatives com aquesta et fan tornar la fe i l'esperança en la humanitat –i en la Renfe!–. Després d'anys i anys de viatges infernals, la Renfe ens regala un trosset d'oasi al mateix preu d'un viatge-penitència. Perquè la majoria de viatges en tren fa anys que són un calvari penitent, obligats a sentir la música que surt dels auriculars txumba-txumba, i les converses anodines –ara arribo, vine'm a buscar–; de negocis –has rebut el contracte?–; de festeig –és que no em fas cas...–. Ara que ho hem tastat, en volem més: més trajectes, més horaris, més vagons, per eixamplar l'oasi i fer una mica real la quimera.
