Andalusos i catalans?

Els guetos creen discriminació. Es poden formar per diverses causes: per poder econòmic, per causes religioses, per qüestions d'immigració des de països de cultura diferent de la del poble receptor. Els més sorollosos han estat els guetos per causa religiosa. Els jueus, que durant la diàspora de dos mil anys s'han establert en diverses ciutats del món, sempre han viscut junts, en barris la característica dels quals era l'apilonament. A l'edat mitjana es van gairebé amagar en racons dissimulats darrere dels centres. Un exemple paradigmàtic a Catalunya és el call de Girona. Carrers angostos, sense la llum del sol. En èpoques de persecució, procedien a tapiar-se. En les restauracions dels calls s'han hagut d'enderrocar parets que formaven com unes recambres secretes, compartides amb habitatges veïns. Era el model de gueto, modificat en certa manera als barris jueus de Praga, on van viure, tremoloses, centenars de persones tement una mort que no va trigar a arribar.

Els altres guetos més característics són els que formaven i formen els estrangers sense recursos quan arriben a una ciutat forastera per a establir-s'hi. Els ravals de les ciutats van néixer i créixer amb aquests nous habitants, rere muralla. Al raval de Barcelona s'hi van establir els occitans en la més massiva immigració, la qual va fornir la ciutat, al segle XVI, d'un 30% d'habitants més dels que hi vivien.

Les modernes migracions lligades a la industrialització s'arrepleguen també juntes en els ravals de les ciutats industrials. Ens aturarem a les nostres ciutats catalanes. I a les migracions dels anys seixanta i setanta. Les arribades de trens plens de gom a gom de, sobretot, gent d'Andalusia doblarien la població autòctona. D'una manera desigual, naturalment, ja que alguns pobles van passar de 5.000 habitants a 30.000, i d'altres amb prou feines si van assumir-ne un simple 10%. La resultant va ser entre un 30 i un 40 per cent d'increment si contemplem tot el territori català.

L'assentament és tètric. Des de les barraques de les platges de Sant Adrià de Besòs fins a les que seguien els desnivells de la cara de mar de Montjuïc, fins a les que vorejaven les ribes dels rius. L'obra social va iniciar una sèrie d'edificis de pisos en renglera. Obviant la major o menor qualitat de les obres, veiem que van ser construïts als afores de les ciutats, i n'hem acabat anomenant cinturons. Vaja, totes les condicions per a l'aïllament.

És aquí que ens aturem per observar que aquests cinturons són aliens a la ciutat després de 50 anys. Els fills i els néts d'aquelles generacions han baixat al centre, molts d'ells treballen en llocs de prestigi, freqüenten les terrasses d'estiu per a fer un gintònic al mig dels diversos joves de la ciutat i, sobretot i molt particularment, han estudiat dins el mètode d'immersió lingüística, fet que els homologa a tots els altres conciutadans.

Per què, doncs, en aquests moderns ravals la gent encara hi viu com si fossin a qualsevol lloc d'Espanya? Em permeto aventurar: per la voluntat d'alguns polítics interessats a mantenir l'espanyolitat d'un important contingent de persones que viuen i voten en clau espanyola.

O, si no, per què en quatre dies l 'ANC i ERC, que s'hi han llançat de ple, han aconseguit un grup com Súmate? Per què en les europees hi ha hagut llocs del cinturó on ha guanyat ERC? Per què a Cerdanyola? Per què a Sabadell? I a Blanes, poble amb molta immigració? Senzillament, l' ANC i ERC han dit: vosaltres i nosaltres formem un sol poble. S'anomena Catalunya.