Malaguanyat futbol
El FC Barcelona ha pagat 81 milions d'euros pel fitxatge de Luis Suárez. El futbolista uruguaià va ser sancionat per la FIFA per haver mossegat durant el mundial del Brasil el defensa italià Giorgio Chiellini. Suárez és reincident. Acumula 26 partits de sanció per dos fets semblants a Holanda i Anglaterra i per insults racistes a un rival del Manchester United. El seu fitxatge ha generat poc renou entre el barcelonisme i la discussió ha estat sobre la justícia de la sanció de la FIFA, que l'ha desterrat del futbol fins a l'octubre. A l'Uruguai, a Suárez el van rebre com a un heroi, el president del país el va anar a veure a casa seva i li va oferir una residència oficial perquè pogués pair l'afront.
Fa un parell de temporades, l'entrenador del Reial Madrid José Mourinho va ficar el dit a l'ull del segon entrenador del FC Barcelona Francesc Vilanova i, al cap d'unes setmanes, al Santiago Bernabéu hi havia penjada una pancarta ben grossa i ben feta en què es llegia “el teu dit ens assenyala el camí”.
Qui més qui menys sap que Qatar no és un país democràtic i que no ha signat la Declaració Internacional dels Drets Humans. Els aficionats al futbol, a més, estan al cas de l'escàndol de corrupció que envolta la seva designació com a seu del mundial del 2022 i que les condicions en què treballa entre 80 i 85 per cent de la població, que és estrangera, són d'esclavatge, segons la denúncia de Human Rights Watch. Tot i això, els culers, homes i dones, no tenen cap inconvenient a vestir-se la samarreta blaugrana que fa propaganda d'aquest Qatar i ni a comprar la nova de cada any als seus fills i filles i deixar que se la posin i la llueixin per anar a escola.
Més. Les queixes dels aficionats pels preus de les entrades dels partits, d'una final especialment, són tan generals i nombroses que la conseqüència més normal seria que no les anessin a comprar. Però no, resulta que sempre se'n demanen més de les que els clubs són capaços de satisfer.
Podríem seguir posant exemples d'actituds tan contradictòries i incomprensibles i no acabar-nos-les. Algú podria pensar-se que aquest comportament es circumscriu al futbol professional i en uns clubs molt determinats la passió pels quals desborda tota lògica i que no pot ser analitzada des de la racionalitat. No és veritat. N'hi ha prou amb observar quins capteniments hi ha en un qualsevol partit de futbol, sigui de la categoria que sigui, sigui oficial o sigui amistós.
El cap de setmana passat es va fer a Calaf l'onzena edició del torneig 3 x 3 de futbol. Des de divendres a la tarda fins a
diumenge al vespre, es van jugar partits de 10 minuts de durada en un recinte de 10 per 15 metres amb unes porteries d'una mida semblant a les de l'hoquei sobre patins. Hi van participar 53 equips de totes les categories, des de veterans fins a prebenjamins, homes i dones. És un esdeveniment extraordinari per a Calaf i els seus voltants. Doncs bé, a banda dels crits i les esbroncades als àrbitres i les picabaralles entre jugadors que són perfectament imaginables, resultava fascinant veure com, en l'espai d'uns pocs minuts, una mateixa persona podia tenir comportaments i opinions radicalment oposades en funció de si actuava com a jugador, com a pare de jugador o com a aficionat neutral.
La conclusió a què hem d'arribar de manera forçosa és que som davant de problemes irresolubles. El problema del futbol, dels comportaments en el futbol, a dins i fora dels terrenys de joc, és el futbol mateix, vull dir les persones que el juguen, l'organitzen, el dirigeixen i el segueixen. I és una llàstima perquè el futbol seria un vehicle formidable d'educació, socialització i integració.
