‘Ola, ola'

Tornem a la cita d'aquest estiu, potser una mica més tard que d'altres vegades (qüestió d'un juliol molt plujós, vés a saber) però ja els tenim aquí, Ola, ola deixa un testimoni gràfic de les platges de tot el litoral de la península Ibèrica. Bé, tot això ho sembla si no t'hi fixes gaire, la veritat, però, és que en l'edició i en la tria de personatges que apareixen hi ha una clara voluntat de retratar una determinada Espanya.

El format per uniformitzar cadascun dels municipis del litoral no pot ser més ben trobat: sobre el mapa apareix un d'aquests tovallons de paper de xiringuito, de paper fi i un voraviu vermell que amb prou feina eixuguen res, més aviat tenen tendència a escampar l'oli i el greix per la taula i les cadires; una troballa: estan entre nosaltres des dels anys 60 malgrat el qüestionable ús.

Així veiem un d'aquests tovallons sobre Catalunya amb un escrit en bolígraf blau que posa “Costa Brava, Lloret de Mar” i ens endinsem a la sorra d'una platja plena de tipus tatuats, més ben dit guixats a jutjar pel poc espai de pell lliure de tinta que tenen, amb ulleres de mirall i que ensenyen unes neveres de plàstic plenes de gel, cervesa i licor. El tema sempre és si lliguen, com s'ho fan, amb tota mena de bestieses que regalen a la càmera com saltar enrere amb un mortal, tirar-se en planxa a l'aigua i evolucions similars. Jo he anat molts cops a la platja de Fenals a Lloret i els asseguro que no hi ha cap d'aquests grups d'individus fent el pena d'aquesta manera, però naturalment la intenció del reportatge és deixar tots els habitants de les platges com uns curts de gambals tant si són del nord com del sud.

Uns altres personatges que no fallen són famílies: avis, fills, nores, néts, xicotes i xicots d'uns i altres; l'especialitat d'aquest grup és mostrar el que porten de menjar. És meritori com arriben i es planten a la sorra, talment com si fossin al menjador de casa, multitud de neveres carregades amb cervesa i tota mena de refrescos, per fer sangria (en la meva modesta experiència només n'he vist beure a aquelles famílies i als guiris). Les dones es deleixen per obrir tuppers i mostrar pollastre amb xamfaina (en diuen pisto) truites de patates, macarrons, carn arrebossada i tota mena de plats greixosos, la qual cosa no és d'estranyar, ja que no hi ha ni un personatge prim a la colla com no sigui un infant petit, les dones són voluminoses, braços com pernils; els homes, amb uns ventres prominents. Tot i la gran quantitat de menjar que tenen, ja han dinat, perquè moltes vegades juguen a cartes o al dòmino, de manera que es plantifiquen fins el que el sol es pon, segurament per sopar també, i així s'asseguren de no tenir veïns molestos o, si en tenen, són tan sorollosos com ells.

El tercer objectiu d'aquests documentals d'estiu són els avis; suposo que van trobar aquesta línia a mesura que anaven filmant i visionant el material. S'ha de dir que són col·laboradors entusiastes, desconeixen totalment el pudor o la vergonya; els adolescents, al costat d'aquests venerables ancians semblen monges ursulines. El repertori d'acudits picants, bromes pujades de to, balls, càntics, i la forma com es fan l'aleta els homes i les dones són més pròpies dels primers anys de l'adolescència que no pas de la senectut, però se'ls veu tan contents, homes i dones carregats d'or: anells, braçalets, penjolls, i rient com brètols de les criaturades que fan que per més que ho veig no hi dono crèdit i no m'imagino cap meu avi fent l'ase d'aquesta manera; potser eren una mica massa dramàtics, això també.

La crisi deu haver decantat el càsting dels habitants dels les platges, així ningú té enveja d'aquestes jornades vora el mar, però hi ha un rerefons maligne en això que tots som iguals. Si miren Piel quemada, de José Mª Forqué, veuran que els pobres dels anys 60 tenien dignitat.