Res no canvia

Fa set dies, vaig fer present un article de l'escriptor israelià David Grosmann que afirma que la dreta ha guanyat Israel propagant la desesperança: la pau no serà mai possible i, per tant, només resta destruir l'enemic abans que et destrueixi. Set dies després, mentre continua una guerra tan desigual, vull deixar constància de la desesperança que du Sayed Kashua (escriptor àrab en hebreu i ciutadà israelià) a abandonar Jerusalem, junt amb la seva família, per instal·lar-se a Chicago. Aquesta decisió l'explica en un article, que he llegit en la seva traducció al francès al diari Liberation del 16 de juliol passat. Kashua fa constar que fa vint-i-cinc anys va ser internat en una escola jueva de Jerusalem destinada a alumnes especialment dotats. Tenia catorze anys. S'hi va formar i va aprendre l'hebreu, essent El vigilant en el camp de sègol el primer llibre que va llegir en aquesta llengua adquirida i que també va convertir en la de la seva escriptura. Va ser en hebreu que, a més dels grans escriptors israelians, va llegir obres sobre el sionisme, el judaisme i la construcció de la pàtria. També va ser en hebreu que va començar a escriure sobre els àrabs a Israel amb la convicció que, per canviar la situació, allò que havia de fer era explicar l'altra part, les històries transmeses per la seva àvia: que el seu avi va ser assassinat durant la guerra del 1948 i ella, havent perdut les terres, va pujar un fill que, sense haver estat jutjat, va passar anys a la presó per les seves idees polítiques. “Volia explicar als israelians una altra història, la palestina. Això perquè creia que, llegint-la, canviarien i [...] acabaria l'ocupació. Que si era un bon escriptor alliberaria la gent del meu poble dels guetos on viuen”, explica Sayed Kashua, per afegir-hi: “Fa vint-i-cinc anys que escric en hebreu i no ha canviat res.” Amb la consciència del seu fracàs, sentint a Jerusalem el crit de “Mort als àrabs”, abandona Israel, que, amb tot, va propiciar que sigui un (bon) escriptor.