Futbol platja

Tres dies després de la final del mundial tenen ganes d'emular el que han vist fer als seus ídols a Maracanã. Decidits i amb la pilota a les mans baixen a la platja perquè ja fa temps que la placeta del seu barri no és el lloc més indicat per jugar, ni tan sols a futbol. Encara que només siguin quatre, a l'espai que sempre havien fet servir per jugar ara no s'hi pot fer ni un dos contra dos. I per això han pensat que a la sorra de la platja els seria molt més fàcil sentir-se Messi, Neymar, James Rodríguez o Schweinsteiger. Ahed, Zakariya, Mohammed i Ismail arriben a la platja i es treuen les xancletes i enfonsen els seus peus en la sorra que els dóna una càlida benvinguda. Encara és calenta i els granets d'arena els fan pessigolles. No hi ha ningú. Que estigui deserta els permetrà jugar tranquil·lament sense haver de patir per si molesten algú. Ahed fa tocs amb la pilota, Zakariya i Mohammed munten unes porteries, ben senzilles i rudimentàries, amb quatre ferros rebregats i unes pedres d'un grapat de runa que s'apila en un racó de la platja. Mentrestant, Ismail es fixa en el vaixell que hi ha al mig del mar i, com que està relativament a prop de la costa, hi pot veure un home a coberta que se'ls mira amb unes ulleres de llarga vista. No pot evitar pensar: “Tant de bo que fos un cercapromeses i se'ns emportés a Europa a jugar en un gran club i fer història” –somnia. Comença el dos contra dos i es desferma un recital de tiqui-taca. Driblatges, fintes, túnels, cops de cap i de colze, empentes –sense mala fe–, alguna caiguda, riallades i finalment un canyardo potent que s'escola per aquella porteria estrafeta. Una explosió d'alegria esclata i s'instal·la al costat de la platja dels dos que han marcat el gol. Un esclat de joia que queda esmorteït per un tro metàl·lic que quan impacta aixeca tanta pols que sembla una tempesta de sorra. Després, el silenci. Il·lusions enterrades. Avui fa una setmana l'exèrcit israelià va matar quatre nens palestins amb un míssil mentre jugaven a futbol platja.