Pedra seca, patrimoni
El problema rau en el fet que no tothom assumeix el principi que “Cal conèixer per protegir i estimar”, com diu August Bernat
Aquests dies he tornat a evocar el gran impacte que em va produir la novel·la Marges, de Roger Vilà Padró, que em va regalar Jordi Llavina i que acabava de publicar l'editorial Barcino. Aquesta història d'introspecció, de reflexió, de relació humana, d'amor, s'apuntala en els paisatges excepcionals del Priorat, principalment. Els marges apuntalen un fil narratiu d'una gran riquesa lèxica, paisatgística i humana. M'hi ha portat de nou el volum editat pel Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i comarca que, com a volum 25 dels seus Annals, dóna a conèixer els resultats de la VII Trobada d'Estudi per a la Preservació de la Pedra Seca als Països Catalans, celebrada al parc del Bosc de Tosca de les Preses del 17 al 19 de maig de 2013. L'abast i la dimensió d'aquestes jornades i el seu contingut m'han de servir per reivindicar el caràcter patrimonial de les parets de pedra seca, i per subratllar la importància de la tasca de repertori i inventari que s'està duent a terme d'uns anys cap aquí. Es tracta d'una història recent que té, naturalment, alguns antecedents notables, però que es comença a organitzar i sistematitzar a partir de l'any 2000, quan té lloc, a Manresa, la I Trobada d'Estudi de la Pedra Seca. Des de Manresa, i amb caràcter biennal, s'han anat reunint les successives trobades que impulsa la Coordinadora d'Entitats per la Pedra Seca.
La tasca duta a terme ha donat, fins ara, resultats quantitativament i qualitativament molt espectaculars, com ho demostra, d'una banda, l'espai web wikipedra (wikipedra.catpaisatge.net), que promou l'Observatori del Paisatge de Catalunya a partir d'una idea de la Fundació Catalunya-la Pedrera i amb la col·laboració del grup Drac Verd de Sitges, que només en dos anys des de la seva creació, l'any 2011, ha vist com es doblava el nombre d'elements constructius inventariats (barraques, cabanes), fins a gairebé 9.000. I, sobretot, la continuïtat dels treballs duts a terme pel Departament de Cultura de la Generalitat des dels anys 80, i que culmina en l'Inventari del patrimoni etnològic de Catalunya, que recull la Direcció General de Cultura Popular.
El volum de les actes de les setenes jornades arrenca amb sengles treballs de Llorenç Planagumà i de Xavier Solà, tots dos sobre el parc del Bosc de Tosca. Però justament, el mèrit d'aquestes setenes jornades, com les anteriors, i del volum publicat és que malgrat el caràcter fortament local de l'escenari de les jornades i de l'organisme editor de les actes, el seu contingut, el seu abast, la seva vocació és d'una amplitud màxima, i fa bona la idea que no hi ha res, ni local ni universal, sinó que cada cosa té el valor que li atorga la profunditat i l'entitat del seu contingut.
Cal, doncs, assenyalar que aquestes actes aborden diversos àmbits: en primer lloc i com una novetat, l'àmbit lingüístic, que permet atorgar al lèxic al voltant de la pedra seca un valor patrimonial exactament igual al que cal atribuir a les parets i construccions amb pedra seca. Continuen després els àmbits de la catalogació, de les característiques constructives i de la biodiversitat i el paisatge. Val la pena de destacar inventaris que ens porten de l'Alt Congost a Menorca, al Priorat, d'aquí a l'Arboç, de l'Arboç a Vilajuïga i, d'aquí, a la voluntat transnacional de catalogar, a través de la Unesco, l'art de fer pedra seca com un valor immaterial del patrimoni mundial.
el que cal subratllar és la plena consciència que la pedra seca és un valor patrimonial com ens explica, a la seva ponència, Santi Llagostera: “Una mostra ben viva del delicat patrimoni que tenim repartit arreu el trobem en les magnífiques parets, bancals, marjades, terrasses, marges o feixes de pedra seca. Són un dels millors exemples populars d'un bé històric que, diguem-ho a l'avançada, hauria de ser dels elements urbanístics més ben protegits per la llei.”
El problema rau, justament, en el fet que no tothom assumeix el principi que “Cal conèixer per protegir i estimar”, com diu August Bernat. No n'hi ha prou amb l'embadaliment que sentim quan veiem l'arrenglerament de les pedres i de les feixes, i tractem d'associar aquest treball ingent a la càrrega de treball de generacions diverses sotmeses al designi ineluctable de deixar-hi la pell.
