Pere Ynglada al saló de Charles Ephrussi

'estiu afavoreix una variant de la lectura basada en la recol·lecció, que consisteix a agafar dels prestatges, d'aquí i d'allà, llibres oblidats fa mesos i a abordar-los amb una frisança inexplicable, com si tinguessin data de caducitat i haguéssim de córrer a prendre'n el que sigui que ens puguin donar abans no es faci malbé. Aquesta inclinació a furetejar afavoreix lectures simultànies extravagants. Irène Némirovsky al costat de Gabriel Josipovici, per exemple, Gaziel amb Thoreau. Però a vegades, inesperadament, llibres que hem posat d'una manera una mica boja a la mateixa tauleta es posen a parlar entre ells. M'acaba de passar amb La llebre amb ulls d'ambre, d'Edmund de Waal, que havia postergat durant el llarg hivern i que, cap a la quarantena de pàgines, se'm va ocórrer de simultaniejar, perquè aquest encara venia de més lluny, amb els Records i opinions de Pere Ynglada, editats pòstumament el 1959 per Carles Soldevila. Un llibre d'èxit recent amb unes memòries ja descatalogades. Per separat, són dues meravelles. Compartint sofà, són una mina de tresors que a cada pàgina projecten llum l'un sobre l'altre. Els llegeixo en un tal estat d'encantament, que a estones m'arriben a confondre, i ja no sé si és De Waal, qui m'acaba de parlar de la discussió entre l'esteta Charles Ephrussi amb Degas per una factura impagada, o si era Ynglada, el que rememorava el dia que va seguir el vell pintor ja quasi cec pels carrers de Montmartre. La passió oriental que sustenta l'hipnòtic relat de De Waal seguint el rastre d'unes figuretes japoneses al llarg de cinc generacions regeix també tots els passos de Pere Ynglada, fi dibuixant de cafès, circs i hipòdroms que havia fet d'amfitrió dels catalans que viatjaven a París a principis del segle XX. També ell, com aquella nissaga de banquers jueus emparentats amb els Rothschild (Ynglada ho estava, a escala nacional, amb els Riquer i els Milà i Fontanals), freqüentava els millors col·leccionistes d'antiguitats orientals i preservava la seva pròpia vitrina de japoniseries, que va acompanyar-lo tota la vida. No va inspirar Proust, a diferència d'Ephrussi, però és un dels secundaris més entranyables de tot Josep Pla, i li escauria com un guant el mateix apel·latiu de “dandi benedictí”. Què els separa, doncs, a més del temps? Ah!, el detall, la literatura. Si es pogués escriure Ynglada amb el talent de De Waal, tindríem aquí l'èxit editorial de l'any.

L