La calor del pingüí

El 1976 els socialistes catalans van celebrar a l'antic Palau Blaugrana el primer gran míting del postfranquisme. Hi havia tanta gent, tant d'ambient i tan poca ventilació en aquella tarda de juny, que Joan Colomines va pronunciar una frase que es va fer famosa: “Estem suant socialisme.” Perquè la suor té prestigi, és conseqüència de l'esforç, del treball entès com una activitat noble. En cada gota de suor, un pagès o un treballador del metall hi destil·len tota una vida de sacrifici, una ètica. Diem que un futbolista sua la samarreta quan considerem que es guanya el sou jugant sempre amb intensitat i braó.

Però suar és també una condemna d'ençà que el Gènesi explica la ira de Déu quan Adam i Eva confessen haver tastat el fruit de l'arbre prohibit. A ella la sentencia a parir amb dolor, i a ell, a guanyar-se el pa amb la suor del seu front. La suor esdevé així sinònim de càstig, d'escarment. La condemna bíblica va pesar damunt de l'espècie humana fins que va arribar l'aire condicionat. Beneïts aparells que ens permeten trampejar la canícula! Però hi ha excepcions. “Això de la calor és un drama. I per a nosaltres, els músics, no hi ha remei”, em diu un amic meu que és director d'orquestra. M'explica que en els últims anys l'obligació del pingüí (frac o jaqué) s'ha relaxat i ja hi ha orquestres que actuen amb camisa negra, sense corbata i amb el coll obert. El pitjor, però, és treballar a l'estiu en països on figura que mai no hi fa calor, i especifica que a Alemanya o Àustria pots rebentar. S'asfixien el director, que no para quiet, i també els músics que han de respirar a fons per fer llargues bufades i els que es passen el concert fregant l'arc damunt les cordes, amb suavitat o amb energia... El meu amic diu que pot acabar un concert exhaust, “amb la roba molla, arrapada al cos, pitjor que un nen petit quan s'ha fet pipí a sobre”. I conclou: “Misèries de l'ofici.”