Opinió

Distensions estivals

La retòrica sobre l'abstracció conceptual és una fita heretada del Partenó i no tornada a assolir mai més, si no es consideren més artistes

Per a alguns l'estiu és temps de desconnexió i esbarjo; per a d'altres, de recapitulació i recuperació de plans i objectius. Quan em pregunto a quina d'aquestes dues modalitats m'adscric, vist el resultat he de concloure que es tracta d'una combinació possibilista de les dues. Però la meva deriva personal no té més interès per als altres.

Disposar raonablement d'un entorn natural inclina a allò que el poeta en va dir recuperar un oblidat sabor d'un mateix. Els baixos continus de l'estiu superen els tòpics i bressolen coincidències: la fressa dels pins, la fressa del mar, el retorn de les cigales, deliciós animal que des de fa trenta anys si en volies sentir te n'havies d'anar a Grècia perquè a Catalunya, segons diuen, els havien exterminat els pesticides, però ara, qui sap per quin miracle de l'ecologia, han tornat, com sempre associats al punt àlgid del sol i la calor.

Per analogia contrària –in contrario motu, en dirien els contrapuntistes–, he anat a parar a la Biblioteca Laurentiana de Michelagnolo, un espai sever i del tot ortodox amb les premisses del Renaixement, expressivament complementat amb el celebèrrim vestíbul, una coda Stylus Phantasticus dins de la mateixa retòrica, però lliurant-ne els elements a una expressivitat desenfrenada.

La retòrica sobre l'abstracció conceptual és una fita heretada del Partenó i no tornada a assolir mai més, tret que no es considerin igual de significants les grans consecucions de Le Corbusier, Aalto, Mies van der Rohe i, potser, Wright. Són les últimes fites d'un procés amb continuïtat històrica: la vila medicea de Sangallo utilitaritza l'herència de Bruneleschi i Alberti i fa possible la retorització de Palladio, que arriba fins al moviment modern: la conceptualització de l'abstracció de la conceptualització del llenguatge clàssic. L'arquitecte podia haver anat en la direcció de la precarietat primària, i haver reduït els elements del llenguatge clàssic a la mínima expressió, com els egipcis a Giza.

Eixutesa no vol dir inexpressivitat, en aquest cas el contrari: Michelagnolo exacerba columnes, mènsules, motllures, volutes, frontons i relleus, mutants així en crítica d'ells mateixos, i per hipertròfia naturalitza aquest espai com a ens plàstic de natura superior, transcendint la funció pràctica de l'arquitectura. Les fornícules són buides, no tan sols perquè qualsevol estàtua hi estaria de més i fins i tot hi quedaria ridícula, sinó perquè la fornícula buida és en si mateixa l'estàtua i, transcendint la concreció en paràmetres d'arquitectura o escultura, el conjunt és l'objecte expressiu acabat.

La relativitat dels valors estàtics queda de manifest en la diversitat dels plans, un sacsejament de la tendència humana a les jerarquies formals. Quin és el pla de referència del parament, el del pany de mur blanc i l'exterior de les columnes? Això comportaria apreciar que les columnes estan enfonsades, i que sobre el pany blanc s'afegeixen els frontons sobre els quals s'excaven les fornícules. O bé el pla de referència és el més profund, el del fons de les columnes, i sobre aquest tot s'hi afegeix? O al revés, és el més exterior, el dels cantells dels frontons i les motllures, i tots els altres elements s'hi excaven? Es tracta d'un altrelleu o d'un baixrelleu? Ni una cosa ni l'altra: justament, d'una burla del qui requereixi tals referents per quedar en pau.

Incrementen la incertesa lesproporcions de l'espai, quadrat en planta, i amb una proporció en altura més pròpia d'una torre, inclinadora a la inquietud. Aquest és un lloc per a la demolició de convencions i conviccions, per a la introspecció metafísica, per a l'aturada de la dialèctica de les causalitats quotidianes. S'atribueix a Francesco Cossa una figura al·legòrica sobre la tardor, una dona ufanosa carregada amb estris de camp i botims de raïm, plantada damunt del territori. Tot és realista tret de la mesura de la jove, apreciable a partir del mur on recolza el peu: és vint vegades més gran que una corresponent al paisatge. De les hipertròfies reals a les conceptuals. Exercicis de fuga apropiats per a l'estiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia