Moments històrics

Escoltin la remor del moment, el brogit del temps històric i s'adonaran que aquest és un període excepcional. No és una època apagada, per viure d'esma, ni per deixar que el calendari caigui amb indolència. Ara, salvant totes les distàncies que s'hagin de salvar, hem entrat en un període que té caràcter fundacional i un esperit transformador similar a la breu i intensíssima experiència de la república del 1931 –esclafada pels adversaris tradicionals amb tanta tenacitat i eficàcia que quasi se n'ha perdut el perfum– o a l'excitant i esperançador període de la Transició, on semblava que totes les portes eren obertes i a tots els fòrums es somiava despert.

Després d'haver descobert que les alternatives eren només l'altra cara de la mateixa moneda, i d'haver vist com les cotilles del sistema contenien les millors intencions transformadores, ara s'han trencat les costures mentals i els debats tornen a ser vius i sembla com si estiguéssim a punt de donar una nova embranzida a la història. Hem viscut l'hegemonia del pensament únic i vist com el poder econòmic segrestava la democràcia i ens imposava unes condicions cada vegada més dures i més injustes. Estem, encara, sumits en una crisi que és una estafa i només cal veure el desenllaç de Catalunya Caixa per exemplificar-ho; se'ns han mostrat de forma tan descarnada les contradiccions i les iniquitats del model que, per mirar-se'l amb complaença, o s'ha de ser molt mesell o un dels pocs beneficiaris.

Les ànsies emancipadores augmenten. Ho fan amb relació a un estat de naturalesa centralista, uniformadora i a vegades hostil, i amb relació als lligams viciats que s'hi mantenen, però també ho fan amb relació a les altres submissions. Els resultats que les enquestes donen a les esquerres transformadores com Guanyem, la CUP o Podem, o l' interès despertat per iniciatives com Procés Constituent, en són exponents claríssims que només sorprenen els que procuren mantenir-se distants de la vitalitat extraordinària que es reuneix en aquest àmbits, de la motivació de molta gent o de les certeses que han anat cristal·litzant al marge dels discursos establerts a la política i els mitjans convencionals.

Certament ha tornat la política i ho ha fet sense corbata, és a dir, sense sotmetre's als convencionalismes i amb la voluntat d'allunyar-se dels vicis adquirits en la cultura de la gestió pública i les lògiques de les jerarquies partidistes. I ja que es tracta d'un retorn històric, a més d'evitar que les velles tragèdies ens arribin convertides en farses, també hauríem d'estalviar-nos les ensopegades habituals. En l'àmbit de l'esquerra, el risc del sectarisme entre diverses formacions per un sí o per un no, que sempre deixa una munió d'orfes entre l'electorat, és un de celebríssim, però també ho és, en l'àmbit nacional, l'intent de patrimonialitzar l'energia popular de l'independentisme. Si ens demanen submissions a determinats lideratges o la subscripció de documents com el que va presentar la sectorial de salut de l'ANC, no ens en sortirem. Aquest és un moment històric, en efecte, però no únicament en un sentit.