La inquisició

Els lectors habituals d'El Punt Avui saben que el col·laborador del diari Jaume Reixach, sacerdot, ha deixat de publicar els articles que setmanalment sortien a les pàgines d'Opinió, centrats en qüestions religioses, en relació a l'Església catòlica; això com altres treballs: sempre impregnats d'una forta dosi espiritual i de coneixements del món eclesiàstic i, singularment, del Vaticà. També recordaran que, en relació al trist succés en què es va veure barrejat Reixach sense culpa seva, però amb circumstàncies, com a mínim, estranyes, el Bisbat de Girona va decretar el seu relleu de la parròquia de Riells i el va destinar a dir missa en un convent de monges.

Però, a més, el Bisbat va prohibir-li que continués publicant. Reixach ha obeït: fins ara no ha publicat més. Les decisions de tipus organitzatiu que hagi pogut prendre la jerarquia catòlica no les posen en qüestió, perquè és l'estratègia de la Església la preservació de la seva bona imatge i, en definitiva, del seu club. En canvi, ens sentim vulnerats en la condició de lectors quan es prohibeix a Reixach continuar publicant. Ho podríem entendre si dels seus escrits es desprengués una desviació de la fe catòlica, del dogma o dels bons costums. Però fa anys que seguim els seus articles, tant a Recull de Blanes com en aquest diari, i mai hem observat cap fissura en la seva fe, encara que sí un evident sentit crític en relació al funcionament de la institució que la representa. No som doctors –els doctors els té l'Església–, però no recordem que s'hagin registrat protestes contra els seus escrits que, en canvi, dotaven el diari d'uns continguts que els profans en matèria eclesial no coneixem. Seguir els seus raonaments era una experiència reveladora.

El 1990, Reixach va publicar el llibre Deures i lleures i, en el pròleg, Antoni Puigvert hi deia: “És obert a la teologia de l'alliberament, però comprensiu amb la Roma dels fastos vaticans; crític amb la utilització de l'Església com a tapadora social, però no pas disposat a aixecar l'espasa dels puristes. És ponderat, afable, tolerant, amable interrogador. És, en realitat, un buscador de bellesa.”

Prohibir escriure, no pel contingut, sinó per la signatura del qui escriu, és propi de la inquisició. Ens retorna als obscurs anys del nacionalcatolicisme i per part d'una jerarquia que s'empara en Roma, quan Roma coneix l'assumpte pel que li ha dit la jerarquia d'aquí! Hi ha també un altre fet lamentable: el silenci persistent dels seus companys clergues, dels lectors, dels editors, de gairebé tothom, que no hem gosat situar-nos davant d'aquest anatema. Distanciament, arronsar-nos d'espatlles, restar muts ha estat la nostra resposta.