L'hora de fer net

La confessió de Pujol és trasbalsadora per a tots els qui van treballar amb ell i per ell, desinteressadament i de bona fe, construint les institucions democràtiques del país en una època en què hi havia molta il·lusió i poques eines. Però Pujol no va ser només un referent per als de la seva generació, sinó també per als qui vam néixer en democràcia. Jo tenia 3 anys quan Jordi Pujol va ser escollit president de la Generalitat, i ho va ser fins que en vaig tenir 27. Pujol era el nostre President; no l'havíem votat, primer perquè no teníem edat per votar i després perquè la majoria no hi coincidíem ideològicament, però tot i així els que vam néixer als anys setanta i vuitanta ens sentíem hereus del pujolisme. Una herència que avui definitivament ens veiem empesos a trencar d'arrel si volem construir un país nou.

Pujol posant-se a disposició de la justícia és una acció que conté una càrrega política que el depassa. És la fi –una mala fi– del pujolisme, de l'autonomisme submís a Madrid i dels pactes de l'establishment. El punt final de la vella transició democràtica que, a Catalunya, tampoc va ser modèlica. Potser la història absoldrà Jordi Pujol perquè, sense l'atordiment d'avui i amb la perspectiva del temps, seguirà pesant més el seu full de serveis al país. Però m'atreveixo a pronosticar que la història sí que haurà estat implacable amb una determinada manera de fer política, la de l'oasi català que era, en realitat, un pacte de no-agressió on tothom ho sabia tot de tothom però ningú no feia res.

Aquest trist episodi ens ha d'impulsar a construir un país nou des de zero, i a ser molt més exigents: en les praxis, en els valors i en els mecanismes de control. Aquest és un altre dels avantatges que ens hauria de portar la independència: la possibilitat de fer net. Ara és l'hora, no només de fer un país nou, sinó de fer un país millor.