Tiet

El germà gran de la meva mare, el meu tiet Enric, era d'en Pujol, de tota la vida. Va néixer el 1926 i fins que va morir, el 2007, li va mostrar una fidelitat i una lleialtat absolutes. Parlava de l'expresident com si parlés d'un déu. L'Enric era dels que havien perdut la guerra: quan era jove, com que parlava en català, un guàrdia civil li va ventar una bufetada tan forta que el va fer caure de la bicicleta; plorava sentint L'emigrant; va ser subscriptor de l'Avui des del primer dia; només mirava TV3... Era l'arquetipus dels catalans sentimentals i patriotes que somniaven una Catalunya lliure però que deien que no la veurien mai perquè Espanya no ens deixaria marxar. No anaven més enllà, és veritat. Però és que ara és molt fàcil dir que podien haver anat més enllà i que en el fons els guanyava una covardia immobilitzadora. El meu tiet, dic, era de Convergència, i trobava, fent una anàlisi que li sortia del cor, que els altres partits eren, en general, dolents i anaven contra en Pujol. El seu fill, el meu cosí Narcís, es va fer militant d'ERC i per ell va ser un sotrac. Quan va saber que jo seria diputada al Parlament també per ERC em va desitjar molta sort, però jo sé que ho va viure com una petita traïció de la seva neboda, a qui estimava molt.

Quan vaig saber la confessió de Jordi Pujol la primera cosa que vaig pensar va ser en el disgust que hauria tingut el tiet. Disgust és una paraula que es queda petita. El veig com si el tingués aquí al davant preguntant-se estupefacte “però com pot ser, com pot ser?”, i me l'imagino tristíssim, decebut, humiliat per l'engany, atordit, sense aixecar el cap. Com tanta gent. Si el meu tiet fos viu l'ajudaria a passar el dol i l'animaria dient-li que el procés va endavant, per sobre de les persones i els partits, per sobre dels ídols i dels líders, perquè la gent vol que hi vagi, i és la voluntat de la gent la que mou el país. I li diria que al nou país també hi haurà gent falsa i sense ètica, però que mirarem que siguin pocs, que no tinguin amics i que paguin de seguida per les seves maldats.