Pujol i nosaltres
¿Perdrà suports el nostre projecte només per les ficades de pota d'alguns prohoms que encara no sabem jutjar en la seva mesura exacta?
És difícil fer-se una idea del que deu haver suposat per al president Pujol confessar les seves irregularitats amb la Hisenda pública. Pujol no només ha intentat deixar un llegat d'envergadura, un estil i un tarannà, a més s'ha preocupat de ser recordat amb estimació pel gruix del país i ha emprès una obra escrita que beu tant del memorialisme com de l'assaig, de la filosofia i de l'espiritualitat. S'ha encarregat d'apropar-se als intel·lectuals catalans que podien tenir una certa influència i ha mirat de fer-se escoltar per tothom, sobretot després de deixar la primera línia, quan, orfe de les llums de l'actualitat i dels titulars més grossos, el polític que ha estat poderós intenta encara marcar d'alguna manera el discurs públic.
Pujol és aquell home del qual el primer que tothom diu és que destaca per la seva intel·ligència, un coneixement que, si bé en els últims anys potser caduquejava una mica –almenys quan s'expressava per a les orelles joves, acostumades a un cert guspireig no tan sinuós o laberíntic o complicat–, sempre destacava per la seva bonhomia, per l'ànim cívic i per la voluntat de comprensió. Pujol ha sabut fer-nos veure que en això del patriotisme no hi ha cap vici moral sinó tot el contrari, que hi ha una dimensió de la personalitat que no es desenvolupa si no estimem la comunitat humana més immediata, i que en certa manera, potser tràgicament, la preferim també a qualsevol altra.
No és tan sols la corrupció, però, sinó la mentida. Pujol no ens havia de mentir, ell no. Potser ho podem entendre, però es fa difícil perdonar-lo, almenys amb la ferida fresca. I és veritat: tots plegats hem fet un canvi de mentalitat en els últims anys, sobretot a partir d'aquesta darrera crisi econòmica. El daltabaix ens ha fet més sensibles a la corrupció, a l'engany a l'erari, ens ha fet obrir els ulls a la política que vertaderament necessitem. En aquest despertar democràtic hi ha inclòs el procés sobiranista, que té també una dimensió profunda de demanda de bon govern. Tanmateix, la política espanyola i catalana d'abans d'aquesta gran crisi es caracteritzava per una sensació d'impunitat total, per una voluntat de fer i desfer sense haver de retre comptes davant de ningú, per la idea que el polític era en certa manera l'amo i no el servidor honest, fidel i transparent dels interessos de la comunitat que el vota o no.
Pujol potser assenyalava el camí, però tenia els peus en el mateix fang que tants d'altres que ni tan sols han sabut fer-nos entendre què som i què podem ser com a país. Sí, Pujol és humà, massa humà, ara ho veiem, quan el seu personatge cívic ens mostra les fissures, tot i que com a personatge literari –una terbolesa fascinadora i cruel…– ha crescut uns quants centímetres. Pujol ara necessita un Dostoievski.
El seu partit es refarà, com és obvi, i potser fins i tot surt reforçat de l'ordalia. El procés independentista ni tan sols tremolarà, però. Si el millor jugador del Barça de la història pot tenir desenes de milions dubtosos i delictes fiscals imputables sense que el barcelonisme se'n ressenti: ¿serà més dèbil el nostre sentiment com a país, el que ens empeny cap a l'estat propi cada vegada amb més convicció?
L'unionisme espanyol no perd adeptes després dels papers del tresorer del PP o dels tripijocs andalusos del PSOE o de la merdeta familiar de la Casa del Rei: ¿perdrà suports el nostre projecte només per les ficades de pota d'alguns prohoms que encara no sabem jutjar en la seva mesura exacta? Si és així, és que no mereixem el premi i que tampoc estem madurs com a patriotes.
