Digues-m'ho en llatí
Jo no m'he dedicat al llatí per casualitat, sinó perquè “m'atreuen les zones de llum i ombra a què el llatí m'ha conduït.” Ho escriu Ramon Solsona a Les hores detingudes i ho trec a colació (primera llatinada) perquè l'estiu és el moment propici (segona llatinada) per a meditacions d'aquesta índole (tercera i darrera referència llatina explícita).
A la vida hi ha ocasions en què gaudim de dosis de saviesa. A vegades no ho metabolitzem fins al cap d'uns anys. En altres casos en som ben conscients de seguida. Amb el llatí jo vaig percebre ipso facto que les persones que me'l van injectar a l'esperit, a poc a poc, eren éssers excepcionals. Un va ser la religiosa vedruna (“carmelita”, en dèiem), Teresa Piguillem. La segona, la professora Dolors Condom. I el tercer, en Pere Madrenys, periodista i excavador de consciències eclesiàstiques. Tres persones que es van formar en llatí i han deixat per terres gironines l'empremta dels clàssics de manera evident. I també adverteixo ara, amb els anys, l'absència del llatí en el dia a dia, en la lectura dels diaris, en les tertúlies, en els correus que rebem i escrivim. S'ha empobrit el llenguatge i s'ha aprimat el magatzem de recursos clàssics del nostre cervell.
Formo part d'aquells éssers privilegiats que a Girona vam ser deixebles de la llatinista Dolors Condom. Jo clonaria professores com ella i les aniria repartint per tota la geografia catalana, que en un moment de procés com el que viu, necessita alguns punts forts sobre els quals bastir el seu futur. S'equivoquen els qui, pensant en la reforma de totes les reformes, obvien l'aportació d'allò que en diuen “els clàssics” en la formació de les ments. I no crec que el llatí i el grec siguin matèries (són molt més que una matèria) útil per als lletraferits o els qui han estat tocats per la passió de les humanitats. Això seria reductiu, com si tota una civilització com la grecoromana hagués fet només escultures, poemes i lírica i no hagués contribuït gens a la tècnica, l'arquitectura o la medicina. Quina equivocació, qui, en algun moment pretèrit, ens va dividir en ciències i lletres. Hem acabat formant gent esquifida, reduint possibilitats i creant estereotips. Coneixen un enginyer i ens pensem que no llegeix, o ens presenten una guia d'art i creiem que és un incapaç en mecànica. Les coses no van així i les ments opaques que ens van fer decantar per una o altra vessant ens han empetitit. Pensant en projectes grans, i Catalunya n'és un, cal que algun d'aquests esperits que manen dediquin una estoneta a pensar què volen fer amb el grec i el llatí. No es tracta d'incloure una monodosi clàssica a la formació de les persones “perquè sí”, sinó pensar què passaria si es recuperés una mica el que els clàssics ens poden dir.
Avui el llatí és un reducte pintoresc reduït a alguns àmbits de les humanitats i de la teologia. El grec l'hem empetitit a un pantà petrificat de mots i etimologies que ens retorna la Wikipèdia.
L'aprenentatge ens demana sovint descartar coneixements inútils i incorporar-ne de nous. També es podrien recuperar els antics. No es pot seguir identificant vell amb inútil perquè caiem en una societat mecanicista que no valora res. Els japonesos seran punters en tecnologia, però no s'obliden del valor de la gent gran i de les tradicions mil·lenàries. La cultura kleenex nostra no consenteix profunditat. Estem desarmats perquè ja no tenim paraules que ens salvin. A tots els qui estan programant cursos a centres cívics, cronogrames a universitats, formació online sobre temes diversos: no menystingueu els clàssics. Potser rellegint-los trobarem llums insospitades.
