“‹Ha sido ETA›”

Dos dies després de l'atemptat de l'11 de març de 2004, mentre que la insistència del ministre d'Interior, Ángel Acebes, sobre l'autoria d'ETA contrastava del tot amb l'evidència islamista, es va cometre un tràgic crim deliberadament oblidat. Ángel Berrueta, un forner de Pamplona, fou assassinat per un policia i el seu fill per negar-se a col·locar un cartell a la seva fleca on s'apuntava a ETA com a responsable de l'11-M. Deu anys després, malgrat les clares motivacions polítiques, a Berrueta se li nega la condició de víctima de la violència política. En certa mesura, aquest crim fou el fruit de la irresponsabilitat del govern del PP, el qual sense proves, i a pocs dies de les eleccions generals, volia que hagués estat ETA l'autora de la cadena d'explosions que van matar dos centenars de persones. A partir dels testimonis de molts dels protagonistes d'aquells dies, és fàcil arribar a la conclusió que realment es creien, malgrat les proves que s'anaven acumulant, que havia estat aquest grup armat independentista qui els havia col·locat. Tant és així que des de mitjans afins al PP es van generar desenes de teories d'una conspiració que avalaven aquesta creença, i que encara sostenen alguns.

El famós i trist “ha sido ETA” revela una obsessió patològica per unes sigles. I, encara que aquest grup ja fa més d'una dècada que no té capacitat operativa i es troba en una fase terminal, malgrat que aquest ja resulta un problema irrellevant en les preocupacions de la ciutadania, per al PP representa una mena de mal absolut, al qual s'enfronten amb una mena de fanatisme religiós. Una obsessió que ha portat l'aparell de l'Estat a cometre abusos amb actituds contràries als drets fonamentals i a la més pura racionalitat. Lleis com l'antiterrorista o la de partits han fet entrar Espanya en la Champions de la violació dels drets humans. Els diversos tribunals internacionals han condemnat reiteradament l'Estat per tortures, interpretacions legals extremes pel que fa a la política penitenciària, d'aplicació esbiaixada del Codi Penal, o de la supressió, a la pràctica, de la llibertat d'expressió. A més, lleis com ara la de partits han inventat delictes com ara el de “pertànyer a un entorn”, han clausurat diaris sense fonament o han il·legalitzat formacions polítiques independentistes, legals per exemple a França.

ENCARA més: En el llenguatge quotidià, la paranoia d'alguns dirigents polítics porta a acusar a qualsevol persona o formació que qüestioni els valors reaccionaris del govern, de la seva vinculació amb ETA. És així com es pretén criminalitzar tota dissidència, com ja ha passat amb Ada Colau i les PAH o amb Pablo Iglesias i Podem, o com s'esdevé també amb les CUP o qualsevol altre que ataqui l'establishment espanyol. De fet, cada vegada que apareix algú que qüestiona la política del PP se'l commina, al més pur estil inquisitorial, a “condemnar ETA”, com s'exigia als presumptes heretges a la foguera a “renunciar al dimoni”. De fet, aquestes formes que ens recorden l'Espanya de Torquemada han convertit en delicte “no condemnar el terrorisme”.

Per què? Ens caldria remetre'ns a la Transició. Cal no oblidar que la democràcia limitada que tenim no fou, per als sectors socials i polítics hegemònics, un fi, sinó un mitjà. L'objectiu de la Transició no resultà ser altra cosa que assegurar “la victòria” de 1939, l'ordre resultant després de la violenta presa de poder mitjançant una guerra il·legítima, i la consolidació dels privilegis dels vencedors. En aquest sentit ETA resultà ser un dels principals desafiaments a l'ordre resultant, una mena d'espectre pertorbador. De fet, els darrers temps han servit per constatar que la democràcia constitucional ha resultat ser una mena de la continuació del franquisme per altres mitjans, i qualsevol cosa que no acceptés tot plegat era perseguit amb acarnissament. ETA, és cert, ha comès crims cruels i repugnants. Tanmateix, els prop de 600 assassinats comesos durant la Transició, principalment a mans de la policia, de grups d'ultradreta i paramilitars, o la mateixa guerra bruta contra la dissidència no han rebut precisament un tracte simètric. L'obsessió del poder espanyol per aquest grup respon, en el fons, a la voluntat de la custòdia d'aquesta herència d'un estat repressiu que manté el franquisme incrustat a les seves estructures.