Des de Pujol a l'altra banda del riu
L'any 49 a.C. Cèsar abandona la Gàl·lia i gosa travessar el Rubicó, un rierol que separa la línia de la seva jurisdicció amb la del Senat. Travessar el Rubicó (alea jacta est) va ser la seva gran última decisió: desafiant el Senat, donava peu a la Guerra Civil i a les conspiracions per assassinar-lo (advertides per una vident de cara als idus de març). Ell va perdre la prudència i la intuïció, va acudir al Senat i allí, en efecte, el van matar un grapat de senadors: per tant, va ser víctima de la seva pròpia manera de fer. En el cas Pujol, travessar el Rubicó equivaldria a defraudar Hisenda i, confessant-ho, defraudar els seus seguidors. I, si bé Pujol s'ha suïcidat ell sol, és cert que l'Estat també ha jugat aquí amb l'oportunitat i la informació contra un personatge que també havia travessat el prohibit Rubicó ideològic que separava autonomisme i independentisme. Com Napoleó va dir de Cèsar, també Pujol ha estat un home démesuré: ha passat la ratlla prohibida. I pel que fa a l'acarnissament vist aquests dies fins i tot des de Catalunya, recorda també molt a l'actitud de Brutus matant el seu propi pare.
Però la història d'alguns homes no acaba sempre amb la seva mort. Per exemple, els senadors magnicides van restar tancats uns dies indecisos i amb sentit de culpabilitat. Llencem el cadàver al riu? I què direm a la gent? Quina ha estat la veritable raó de tot plegat? Finalment decideixen vendre al poble que “la llibertat ha estat restaurada” davant les ànsies transformadores de Juli Cèsar. Insisteixen que volen regenerar la vida política, però durant aquests excessos de retòrica no s'adonen que l'exèrcit ha assetjat el Capitoli i que el poble, a més, només acaba veient-los com un grapat de senadors orgullosos... i comencen les protestes. La gent ho té clar: matar el pare? D'acord... però anomenar-lo tirà ja és massa. A més, la revolució ja ha començat i no s'atura a cops de punyal.
Ningú, avui, no vol ni pot ni ha de justificar els actes defraudadors que ha comès l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol: defrauda, entorpeix, embruta i indigna. Però després ve el comportament dels vius, la retòrica dels “alliberadors” i els excessos de vanitat: qui està recreant-se sobre la tomba política de Jordi Pujol? Qui està provant d'escriure la història a la seva mida, o aprofitar-se'n per modificar el curs dels esdeveniments? Finalment el poble va decidir que aquells “patriotes” eren simples assassins ambiciosos i desagraïts, així que els fidels a Cèsar van tornar a fer-se amb el poder. El magnicidi no havia servit per a res: el procés revolucionari cap a la construcció de l'imperi era imparable. Matar el pare només s'hi valia si era per a superar-lo.
I com va quedar el record de Cèsar? Com el d'un home que va cometre errors, que sovint va actuar pel seu propi benefici, però que també va construir les bases d'un nou país i, creuant el seu propi Rubicó polític, va desafiar l'asfixiant ordre establert. L'imperi romà es construí a partir de la seva mort, que va suposar un abans i un després. Sense ell, tot es va accelerar. Com deia Virgili, era el moment del “dret a la supremacia de Roma, que el cel havia estat preparant durant centenars d'anys”.
