El temps que s'escurça i s'allarga

Ja som a l'agost, el mes durant el qual Hans Castorp tenia previst fer tres setmanes d'estada al sanatori Berghof. A Catalunya, aquest agost pràcticament va començar amb unes tempestes en diversos llocs del territori després d'un juliol amb un temps molt inestable que creava la sensació de viure un estiu imprecís i fonedís. En encetar el quart capítol de La muntanya màgica vaig llegir que, després d'un segon dia esplèndidament estival al món de dalt, Castorp va veure com hi queia la neu. No som als Alps suïssos com perquè en aquesta part del món de baix hagi arribat a nevar en ple estiu, però aquest darrer mes s'ha experimentat alguna cosa pròxima a la definició que fa el cosí Joachim sobre el clima de Davos: “Hi ha dies d'hivern i dies d'estiu i dies de primavera i de tardor, però de veritables estacions, aquí a dalt en realitat no en tenim.” En relació amb l'experiència d'un altre Temps i que, per tant, no és el climàtic, he trobat al capítol IV una consideració en certa manera sorprenent que, d'ençà de la meva primera lectura de la novel·la, mai no he oblidat i a la qual he donat voltes sense arribar a capir-la de tot. Sempre se m'ha fet esmunyedissa, com el pas del temps, però sentint que hi ha una intuïció encertada. El narrador apunta que es creu que l'interès i la novetat “fan passar” el temps i, per tant, l'escurcen, mentre que la monotonia i la buidor en frenen el pas. Però hi afegeix que no és ben bé exacte i així ho argumenta: “Encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer avorrits els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no-res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d'escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no els mísers, buits, lleus, els quals el vent s'enduu d'una bufada i passen volant.” Ho he anotat per si hi volen pensar. Com més s'hi pensa més cert sembla, encara que continuï causant estranyesa.