Record d'ahir, imatge d'avui

Commemorar un esdeveniment singular és bo, sobretot quan comporta una reflexió del perquè i exigeix l'actualització d'algunes conseqüències. La crònica de la humanitat és plena de lliçons magistrals, tot i que a vegades es demostra que la seva anàlisi desapassionada els ha deixat com a assignatures pendents, quan l'home comet una i altra vegada els mateixos errors.

Aquesta setmana es compleix el setantè aniversari de l'Aixecament de Varsòvia, un fet excepcional en la història de la llibertat dels pobles i que figura en majúscules en la crònica de la Segona Guerra. Fou la immolació de tota una ciutat a l'ara de la llibertat, quan la bota nazi mostrava els darrers atributs de poder. Seixanta-tres dies de lluita comportaren la mort de 160.000 civils i la deportació de 400.000 a diversos camps d'internament, a més de la destrucció total de la ciutat, de la qual Hitler anuncià que convertiria en un llac, després que Himmler afirmés que fou “una de les batalles més mortíferes des del començament de la guerra, només comparable a la lluita per Stalingrad”. Mentrestant, l'Exèrcit Roig, teòric alliberador de Polònia, restava immòbil a la riba est del Vístula, esperant el resultat de la batalla; segur que el debilitament d'alemanys i polonesos beneficiava els interessos de futur del camarada Stalin.

Un any abans, els prolegòmens de l'aixecament es materialitzaren en l'Aixecament del Gueto de Varsòvia, quan l'organització jueva de resistència decidí la revolta, en una lluita oberta contra l'exèrcit alemany que significà la mort d'uns 13.000 sollevats i la deportació d'uns 60.000 jueus, quasi tots conduïts als camps d'extermini. El gueto fou completament arrasat i, com a darrer acte de força, es dinamità la Gran Sinagoga de Tlomacka, fent exclamar al general Stroop que aquell era el símbol de la total desaparició dels jueus de Varsòvia.

Amb la derrota de l'aixecament jueu, el seu cap, Mordechaj Anielewicz, junt amb la seva companya i el nucli dur de la revolta, es tancaren al búnquer del carrer Mila i optaren pel suïcidi col·lectiu abans de caure en mans nazis. Davant Mila 18, som molts els que hem rendit emocionat homenatge, amb el silenci o la pregària.

Els kibbutz són una de les organitzacions més innovadores dels jueus quan tornaren a la, per ells, ancestral terra promesa. Granges de treball i formació ideològica resultaren fonamentals en el desenvolupament de l'Israel modern. El desembre de l'any 1943 s'inaugurà al sud d'Israel, frontera amb la franja de Gaza, al territori d'Aslikelon, una granja israelita, que fou batejada amb el nom de Kibbutz Yad Mordekay, en record al cap de l'aixecament jueu de Varsòvia. El pati central és presidit per una estàtua d'Anielewicz, dempeus i amb una bomba de magrana a la mà. Repeteixo, a la frontera de la franja de Gaza.

És difícil capbussar-se en els drets de jueus i àrabs a la terra de la qual els Llibres Sagrats diuen que “regalima llet i mel”. Tot és un trencaclosques alimentat per quatre mil anys d'història i complicat per un munt de condicionants culturals i religiosos. I el pes històric és prou potent –dins i fora de l'Orient Mitjà– per facilitar fòrums de diàleg entre administradors de veritats absolutes. Les moltes imatges del darrer conflicte –l'etern conflicte– parlen per si soles. I s'ha d'aturar l'escalada de la bogeria, fent una aposta clara pel respecte entre les persones i la formulació que permeti la convivència de dos pobles condemnats –o afortunats– a viure junts. La humanitat no es pot permetre les sagnies que són notícia dia rere dia. El respecte mutu, el diàleg i la pau han de ser possibles.