Corrupció

El New Yorker de fa una setmana portava un article interessant sobre Indonèsia. El signava Pankaj Mishra –un dels intel·lectuals estel·lars de la globalització– i parlava sobre el paper que la corrupció fa en els estats artificials d'història trista. Mishra explicava que la corrupció, combinada amb una bona descentralització política, havia sigut un ciment extraordinari a l'hora de nacionalitzar i cohesionar les elits d'un país tan divers i mal girbat com Indonèsia. Els polítics que s'indignen amb la corrupció haurien d'aprofundir en les anàlisis, per resultar creïbles, encara que això fes perillar la unitat d'Espanya. Es dirà que Espanya no té res a veure amb Indonèsia, però el patró de construcció de l'Estat modern ha estat ben igual. Després d'una ferotge dictadura centralista, l'entrada d'Indonèsia a la modernitat ha passat per un procés de descentralització que ha donat a les elits locals l'ocasió de reproduir els vicis de la capital. Ara, igual que Espanya, però al seu nivell, Indonèsia es troba en un punt mort, en un moment d'esgotament d'un model que ja no dóna per més. És penós que els polítics parlin tant de corrupció i tan poc de les condicions que l'han fet possible. És indignant que Xavier Trias o Duran i Lleida utilitzin el cas Pujol per fer-se els purs. Pujol va poder tirar de beta perquè a Madrid tenien clar que la corrupció era un ciment unificador. Diré més: Pujol havia de de tirar de beta perquè la corrupció era la garantia que el catalanisme es mantindria en un nivell sentimental –d'inconcreció i de greuge permanent. No és casualitat que la consulta hagi fet saltar pels aires tanta farsa. La consulta és el primer element de concreció de la política catalana des de la Transició. L'èxit de l'independentisme ve del fet que, fins ara, per ser catalanista i no ser un desgraciat calia ser un corrupte. Els diaris haurien d'explicar el paper que la corrupció ha tingut com a preservador de la unitat d'Espanya. Si no, Pujol acabarà sent, com Companys, el menys dolent de tots.