‘Sonunucell'

Hi ha motius per a l'esperança. El futur només pot ser millor. No sabem si el futur immediat o el d'aquí a deu anys, però forçosament millor. Enmig d'un estiu escruixidor de guerres i de virus, amb la mort donant feina als déus de totes les creences, els catalans rellegim el Jo confesso de Pujol traduït a tantes llengües gairebé com el del Cabré, però més ben dotat econòmicament, i ens preguntem on deu ser el mocador de la tauleta de nit de l'expresident, aquell que tenia ús de recordatori. Ens ho preguntem enmig de fragàncies d'afer-sun, espècies per animar els gintònics, i arrossos i fideus. Des de la platja, la muntanya o els avions. Mentre la lluna d'agost fa el ple busquem el rearmament moral, la fortalesa psicològica que reclama el president Mas. Per tornar a fer via l'11 de setembre i sense complexos. Personalment, i no sóc l'únic, ja fa dies que he trobat un mètode directe, vital i desacomplexat. El mètode Oques Grasses, que contagia l'energia positiva que perdem en cada robatori de cable de coure, o en cada balança fiscal publicada. Aquesta joveníssima formació musical que mostra una antiquíssima saviesa en cada cançó té l'antídot. El metall dels vents, percussió, teclats, i la guitarra i veu cridada de Josep Montero escanegen el nostre sentit de l'humor, sentiments i amors. Abraçats a l'imprevist. Del cul, al cor i a la petxina. Perquè tal com canten “fent les coses sense pensar, podem arribar a fer coses que mai hauríem pensat”. Amb el Sexy, cançó de l'estiu d'un país normal, al costat de la cuca viu de Pepet i Marieta. Els Oques juguen i riuen amb les paraules, l'aigua m'eixuga les idees, si les pomes són agres busca't un altre pomer, i les seves tonades fan de la Catalunya-Jamaica la terra somniada on demanen que no s'acabin els principis. Potser amb els Oques serem a temps de salvar la profecia de Francesc Pujols, i quan anem pel món, pel fet de ser catalans, ho tindrem tot pagat. Però tots, no només un. Sonunucell.