Keep calm
Allò que Queralbs s'endugué
Després de veure el variat mostrari de cases de muntanya de què disposa la família Pujol, amb passejades del pare i curses de micros, la societat catalana s'ha quedat al mateix lloc on era. Sí, hi ha una corrupció estructural. I no, d'aquí no en sortirem confiant en el PP i el PSOE. Però, paradoxalment, Espanya –amb els seus serveis secrets i la seva Agència Tributària al capdavant– no fa més que insistir en una idea ja assumida pel gruix de la societat catalana i que no beneficia gens el manteniment de l'statu quo: El règim està molt més podrit del que sembla, i això que ho sembla molt. Un cas desconcertant de propaganda inversa.
El cas és que, a àmbit estratègic, l'Estat comença a tenir clar que l'unionisme català ni és capaç de mobilitzar masses ni, encara menys, pot adquirir la capacitat de convertir-se en un adversari real del catalanisme a les urnes. I, a manca d'una alternativa millor, opten per destruir el que identifiquen com a enemic principal. Però la demolició de CiU, en cas de tenir èxit, no retornaria ni un sol ciutadà a la condició de súbdit que accepta, mansament, el que van pactar les elits franquistes amb les de l'oposició a finals dels anys setanta. La societat d'aquest país fa molt de temps que ja no creu en la providència del bipartidisme madrileny, ni en les engrunes que pugui oferir un futur de perpètua subordinació política, depredadora i comissionista. Felipe González i José María Aznar s'han fet rics gràcies als multimilionaris Carlos Slim i Rupert Murdoch. Insolentment.
Ostentosament. El règim espanyol és això. Jordi Pujol ha acabat malament. I és, precisament, el seu final polític el que demostra que el pacte amb Espanya no només és impossible, sinó que tard o d'hora es transforma en xantatge.