9-N de nou

Fa uns mesos vaig publicar un article en aquest mateix espai en què, després de destacar la gran importància d'haver posat data i pregunta al referèndum sobre la independència de Catalunya, em mostrava preocupat per les indecisions i les contínues especulacions sobre la seva viabilitat per part d'alguns dels que s'hi van comprometre i que l'haurien de fer possible.

No cal dir que les recents declaracions del conseller Santi Vila descartant que l'executiu català posi les urnes per poder votar el 9-N si el Tribunal Constitucional prohibeix la consulta –ja que “tot el que farà el govern sempre s'ajustarà al dret”– no han fet sinó incrementar aquesta preocupació.

Anem a pams: quan el passat 12 de desembre es va fer pública la data i la pregunta del referèndum, algú amb dos dits de front va pensar que això seria bufar i fer ampolles? Que l'Estat espanyol ho posaria fàcil? Mentre el president Mas compareixia –acompanyat de la majoria social catalana, des de Ramon Espadaler fins a David Fernàndez, passant per Oriol Junqueras, Francesc Homs, o Joan Herrera– algú va imaginar que els poders de Madrid ens desplegarien una catifa vermella a cada col·legi electoral?

És evident que aquestes (massa) reiterades elucubracions, fruit del tacticisme de curta volada, no només debiliten l'eina que genera més consens, sinó també el conjunt del procés i, de retruc, el president Mas. El més elemental sentit comú indica que no es pot renunciar d'entrada a la millor opció. I també que en el camí cap a la independència algun dia s'haurà de desobeir la “legalitat vigent”. En cas contrari, voldrà dir que acceptem que 12 magistrats del Tribunal Constitucional, triats a dit per PP i PSOE, han de tenir més poder de decisió sobre el futur dels ciutadans de Catalunya que els mateixos ciutadans de Catalunya. Redéu, si Rose Parks hagués sigut tan dòcil els negres americans encara viatjarien a la cua de l'autobús!