La pulsió anàrquica
Quan va esclatar la crisi econòmica, allà al 2008, parlant un dia amb Antón Costas, aquest em va dir: “El problema fonamental que planteja tota crisi és determinar qui pagarà els seus costos.” Mitja dotzena d'anys després la resposta, pel que fa a Europa, és molt clara: els costos de l'última crisi econòmica els han pagat a cada país, de manera exclusiva, la classe mitjana i la classe popular, en forma de retallades que han erosionat de manera significativa les prestacions de l'estat del benestar i han augmentat d'una manera impressionant les desigualtats socials. La riquesa està cada dia més concentrada en un petit sector de la població, mentre es redueix molt el contingut efectiu dels drets socials dels ciutadans. I això provoca que la gent –la classe mitjana i la classe popular– estigui cada cop més cabrejada (i utilitzo aquesta paraula perquè és la que millor descriu el seu estat d'ànim). Aquest fet –el cabreig– no pot estranyar, ja que com va dir Oliver Lyttelton, empresari i polític anglès, “a ningú li importa un borrall la justícia: és la igualtat la que importa”. I és, per tant, la consciència clara d'una desigualtat creixent la que introdueix en la vida social i, de retruc, en la política una forta disfunció que pot ser causa de greus conflictes.
Dit això, la pregunta ve sola: com canalitzen aquestes classes mitjanes i populars europees la seva indignació? La meva resposta és senzilla: ho fan d'acord amb el tarannà i la tradició dels seus respectius països. Així, per exemple, a França, que és un país conservador fins al moll de l'os, la protesta s'expressa votant un partit d'extrema dreta com és el Front National. I a Espanya? La resposta també és clara, però, per trobar-la, s'ha de recordar abans quina va ser, durant molt de temps, una de les pulsions dominants de la vida política espanyola: la pulsió anàrquica. Perquè és cert que l'anarquisme com a força política va desaparèixer després de la Guerra Civil. La repressió, primer, i el desenvolupament econòmic dels últims cinquanta anys, després, ens el van fer oblidar. Però l'esperit anàrquic ha subsistit, soterrat, i ha tornat a aflorar tan aviat com han vingut mal dades. És un esperit anàrquic en què conflueixen l'individualisme liberal i el comunitarisme socialista, i que es defineix pels mateixos trets que informaren l'anarquisme tradicional: la il·lusió per una societat alternativa fonamentada en la fraternitat, l'educació racionalista, l'universalisme, el culte a la natura i una atenció preferent a tota la problemàtica de les classes més desfavorides. Tot barrejat amb grans dosis d'utopia i expressat amb una fórmula antipolítica i antiestatal. L'única diferència entre el vell anarquisme i l'actual pulsió anàrquica és l'abandó de la violència extrema que va ser consubstancial a aquell.
Tot aquest discurs porta a una conclusió. La justa, equitativa i saludable reacció de les classes mitjana i popular espanyoles enfront de les polítiques adoptades a Europa per lluitar contra la crisi econòmica ha estat votar una nova força política –Podemos– en què batega, al meu parer, bona part de l'esperit anàrquic que caracteritza la idiosincràsia hispànica. La crítica global a l'actual sistema de democràcia representativa és una forma mitigada d'antiestatisme; la desqualificació sencera de l'actual classe dirigent –“la casta”– s'aproxima a l'antipoliticisme; i el caràcter radical de moltes de les seves propostes constitueix una versió moderna de la utopia. És possible que algú objecti a aquesta conclusió el fet que Podemos mostra una franca deriva autoritària més pròxima al comunisme que a l'anarquisme (així, un dels seus dirigents parla de “leninisme amable”). Però, al cap i a la fi, també el vell anarquisme va revestir –segons escriu Antonio Elorza– formes d'“anarco-bolxevisme”, i no s'ha d'oblidar que l'anarquisme que va triomfar a l'Espanya de les primeres dècades del segle XX estava lligat al sindicalisme revolucionari partidari de l'acció directa.
