Ètica i política

“Tothom té una certa confiança en la seva pròpia capacitat per decidir si confia en un altre ésser humà, i aquesta és l'avaluació fonamental que té lloc en cada elecció. El motiu pel qual en política les idees importen menys que les persones, i les eleccions giren al voltant de qui és el candidat que es guanya el dret a ser escoltat, és, precisament, que els votants poden decidir qui és digne de ser escoltat i qui és digne de la confiança.” És el que diu Michael Ignatieff, professor universitari que després d'anys als EUA torna per intentar fer política al seu Canadà natal, arriba a ser líder del partit liberal però fracassa per arribar a ser primer ministre.

Si això fos veritat, la necessitat pel polític de fer-se escoltar, la importància que el votant identifiqui el candidat com una persona propera a ell mateix, si ho fos, hauríem de concloure que, més enllà dels serveis que ha fet al país i de la gravetat de la seva culpa, en Jordi Pujol és una persona amortitzada com a polític, ningú li conferirà el dret a ser escoltat perquè possiblement ningú en el futur el creurà ja mai. És molt dur però també cert.

La culpabilitat i responsabilitat sobre els diners que tenia fora d'Espanya és encara una conjectura que s'haurà de provar i comprovar, però aquest àmbit que no és el de la política sinó el de l'ètica i la justícia és, a efectes polítics, irrellevant. L'opinió de la ciutadania és ferma i semblaria que inamovible: ens ha mentit i no és digne de confiança. En l'àmbit de la justícia la falta pot ser greu, ha defraudat Hisenda per una herència rebuda i no declarada, o molt greu, ha acumulat un patrimoni extraient benefici de la seva posició política, per si mateix o permetent que ho fessin els seus fills. A efectes polítics és indiferent, no recuperarà, després de la seva confessió i sigui quina hagi estat la seva culpa, la credibilitat necessària per actuar públicament. A efectes judicials tot dependrà del que es pugui provar i quin sigui l'origen i la dimensió del patrimoni acumulat. Per a ell, i a partir de la seva trajectòria personal com a home públic, és possiblement aquesta la pena política més greu a la qual podria veure's sotmès: no poder tornar a actuar en política. Sobre la condemna judicial s'ha de respectar el dret a la presumpció d'innocència i esperar que la justícia faci la seva feina. Tota persona hi té dret, el Sr. Pujol pels serveis que ha fet al país, indubtables més enllà del seu partidisme, encara més. Té dret a ser condemnat amb dignitat malgrat la indignitat per ell comesa.

 La constatació que ha mentit té conseqüències polítiques en aquest cas especialment greus per la referència moral que la seva imatge representava per a molts ciutadans que s'identificaven amb la seva ideologia i comportament. Però també pel moment, crític, del conflicte entre Catalunya i Espanya en què el fet es produeix. Si això és així, és legítim pensar per què una acció amb una antiguitat de desenes d'anys surt ara, precisament ara, a la llum. Si ell mateix ho ha amagat durant anys no és gens probable que sigui ell mateix qui de manera espontània ho faci públic ara, és lògic pensar que algú l'adverteix que el fet es farà públic immediatament i aquesta situació condueix Jordi Pujol a confessar-ho. És legítim pensar que algú ha forçat la situació perquè el fet es faci públic precisament ara. Les conjectures poden ser moltes però totes porten a la mateixa conclusió perquè els beneficiats i perjudicats pel coneixement del fet són identificables i coneguts.

El conflicte entre Catalunya i Espanya ha arribat a un nivell de confrontació intens. Les parts han passat de ser adversaris –a l'adversari se'l convenç– a ser enemics –a l'enemic se l'elimina–, és lamentable però real... S'atribueix a Macmillan la frase que defineix la part més difícil de la política: “Són els esdeveniments”, és a dir, les circumstàncies i els fets, els que són els més difícils de controlar en política. El cas Pujol n'és una prova fefaent.

Res serà ara igual que abans de la confessió del Sr. Pujol en el curt termini, però no en el llarg perquè els problemes són de calat i l'opinió de la ciutadania no canviarà malgrat el desencís que suposa perdre una referència. Si això no fos així, significaria que el conflicte Catalunya/Espanya que a alguns sembla profund i seriós és en realitat contingent i superficial.