Pallasso espantós

Quan Vargas Llosa diu que el sobiranisme català és més perillós que si fos violent o terrorista potser hauria d'afegir que el perill recau en la seva possibilitat d'èxit, una vegada eliminem de l'equació tota forma d'intransigència perdonavides. Vargas Llosa somia la violència política, perquè d'ella ha pouat les seves millors novel·les, i perquè és molt propi d'una certa mena d'intel·lectual ensenyorit i frívol somiar apocalipsis sangonosos, sobretot si no tenen lloc a la porta de casa. Vargas Llosa voldria que hi hagués violència perquè se'n sent fascinat, perquè en el fons sap que, si la realitat política i social aprèn l'art de la negociació i de la finor política –el civisme–, esborrarà del paisatge el tema literari que li ha donat tot el seu prestigi. Ell que no ha estat capaç no tan sols de guanyar les eleccions del seu país sinó de fer alguna cosa perquè aquest sigui remotament civilitzat o exemplar, ens ve a donar lliçons sobre la violència, quan aquí només es tracta de votar i d'adaptar la realitat política als designis, plenament liberals, de la ciutadania.

El sobiranisme és perillós per a l'espanyolisme precisament perquè pot guanyar, i pot fer-ho perquè no és violent i s'abeura dels valors fonamentals del relat il·lustrat: humanisme, pacte, drets i deures, gradualisme i voluntat d'entesa, tot sense deixar-nos prendre el pèl ni sotmetre'ns a la llei de l'amo i de l'esclau.

En tota demanda de llibertat hi ha un punt de violència, encara que sigui simbòlica, perquè hi és sempre que parlem de trencament i noves realitats. Confondre això amb l'assassinat, la bomba i la sang que raja és molt propi de certa mena de mentalitat apocalíptica, que sol funcionar relativament bé en el camp de l'art o la literatura, però que en el terreny polític sol fer el paper del pallasso espantós.