Continuar, pensar... durar i guanyar
El règim polític,
basat en la injustícia i l'espoliació, tindrà un final. I la independència, el primer episodi d'un esfondrament gradual
A partir d'aquest mes de setembre ens haurem de disposar tots plegats “en ordre de batalla”. Ho dic en el sentit més general del terme, perquè no podrem abordar els mesos i anys vinents sense un nou esperit –personal i col·lectiu– d'atenció i de tensió. Només la insistència en els nostres objectius, la claredat de pensament, l'estat de mobilització i la tenacitat duradora, ens portaran a la victòria. No cal dir que estic del tot convençut que ens en sortirem perquè no és pas casualitat que hàgim arribat fins aquí.
Sabem que som el resultat de molts esforços i sacrificis de generacions i generacions; i que venim de la defensa dels nostres drets com a poble, recomençada fa moltes dècades. A nosaltres ens ha tocat ara la responsabilitat, alhora dura i rellevant, d'endegar un canvi polític i social transcendental. És important que mirem el moment present amb aquesta perspectiva suficient. Per als qui van protagonitzar els fets polítics i socials dels anys setanta del segle passat, no era previsible que el franquisme tingués una fi imminent. I malgrat tot sabem que aquell règim terrible es va acabar.
El règim polític actual, basat en la injustícia i l'espoliació del poble, tindrà també un final, i ben aviat. I la independència de Catalunya serà molt probablement el primer episodi d'un esfondrament gradual. Per a nosaltres, les catalanes i els catalans, la independència serà la fi de tot un règim i és convenient que ho veiem així. Perquè per a assolir la independència ens caldrà “continuar” en la recerca de la màxima unitat i aconseguir el màxim suport popular vers aquest objectiu, amb una idea central al cap: la independència només serà possible si és percebuda pel conjunt del poble com la possibilitat d'un nou sistema polític i social millor. Ens caldrà així “pensar” en la mena de país que volem i que necessitem. Aquest objectiu de renovació, de fer net amb el passat i d'aprofundiment de la democràcia –política, econòmica i social– ha de continuar present en totes les passes que haurem de fer cap a la república catalana independent.
Ja hem fet una part del camí i hem deixat anar una part del llast. Però han de canviar encara moltes coses, perquè sabem que les pràctiques polítiques irregulars d'aquest règim sorgit del franquisme han acabat impregnant moltes de les persones que viuen de la política entre nosaltres. La idea d'un país nou i millor ha de ser doncs el nostre nord, si volem realment guanyar. Tenim uns objectius clars que ens guien: Referèndum, procés constituent de la república catalana i afermament de la nova república independent. El primer pas és, doncs, el referèndum.
Amb aquesta perspectiva i amb força renovada continuarem les mobilitzacions: en primer lloc, evidentment, aquest 11 de setembre, que hem de fer que sigui una altra prova irrefutable de la nostra voluntat d'independència i de votar-la el 9 de novembre. Hi hem de ser tots i totes, aquest Onze vinent. I portar-hi tothom. No podem fallar. I hem d'estar també preparats per a quan calgui sortir al carrer, encara un altre cop, en defensa del dret a decidir el nostre futur i cada vegada que caldrà mostrar el suport necessari a cada objectiu aconseguit, evitant dilacions i defeccions de polítics mancats d'idees clares i de la fermesa necessària. Al llarg d'aquests mesos vinents, hem de ser capaços de restar mobilitzats de manera duradora –“durar” he escrit més amunt– perquè és la nostra millor arma.
Si ens mantenim units, actius i vigilants, de fet ja haurem guanyat, perquè serà la nostra empenta permanent i constant la que farà que el procés d'independència i de renovació democràtica, emprengui l'embranzida necessària perquè se'ns obrin una darrere l'altra les portes del nostre alliberament.
