Quin moviment de ruptura
És una evidència que Espanya no farà cap concessió que signifiqui reconèixer Catalunya com un subjecte polític sobirà. Per això van recórrer contra la declaració de sobirania del Parlament i van usar el TC de goma d'esborrar. Per als espanyols, tant els de dretes com els d'esquerres, Catalunya o bé és Espanya, o bé és d'Espanya. El matís no en canvia la conseqüència. Per tant, no la dotarà d'un marc legal que serveixi per a conèixer quina és la relació que els catalans volen tenir amb Espanya i apel·larà a la legalitat espanyola per estroncar qualsevol intent d'obviar-la, com pretén la llei de consultes del Parlament.
Així les coses, si mai Espanya es veu obligada a negociar la independència de Catalunya i concedir-la, serà al final d'un procés que s'iniciarà amb un moviment de ruptura (o de transgressió). La clau és saber quin moviment ha de ser i, més important encara, en quin moment precís s'ha d'executar.
D'opcions, n'hi ha dues: el referèndum i la declaració unilateral. Tot i que no hi ha res escrit, els exemples més recents que podem trobar, de països que s'han autodeterminat durant el segle XX, ensenyen que la declaració unilateral d'independència es produeix abans del referèndum. Són els casos de les repúbliques bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia entre finals dels anys vuitanta i començaments dels noranta, i, de més abans, de Noruega quan va trencar la unió amb Suècia l'any 1905. I, probablement, acabarà sent el cas de Catalunya perquè el govern espanyol, via Tribunal Constitucional, prohibirà la consulta del 9 de novembre.
Tant se val, perquè com ensenyen els precedents bàltics, el més determinant no és ni la declaració d'independència, ni la consulta, ni l'ordre en què es produeixen. La clau de volta és el reconeixement internacional que van obtenir. I a mi em sembla clar que un referèndum organitzat tant si com no, que vol dir fet sense un marc legal pactat, amb no se sap quin cens electoral, la tensió que generaria, seria difícil d'homologar i fer empassar a les capitals europees i als Estats Units. La situació d'Espanya, per més que es digui, no és equiparable a la de la Unió Soviètica, ni tampoc té el sentit i la maduresa democràtiques dels països nòrdics, que en a penes cinc mesos van resoldre la dissolució de la unió entre Suècia i Noruega.
Encara més: em penso que el govern espanyol pretén, precisament, forçar l'independentisme a cometre un gest d'una radicalitat excessiva convençut com deu estar que un cop el conflicte quedi pendent de l'aval de Berlín i Washington el guanyarà i tindrà mans lliures per desfer una vegada per totes l'estat de les autonomies i posar fi a la broma catalana. Per això, l'únic escenari plausible és resignar-se a la no-celebració de la consulta si el Constitucional la suspèn (no haurà estat cap error convocar-lo i defensar-ne la celebració fins al darrer moment perquè serà un argument més amb què carregar-se) i, això sí, respondre-hi amb l'anunci immediat d'unes eleccions plebiscitàries tan aviat com es puguin celebrar i la constitució d'una candidatura al més unitària possible, amb CiU i ERC com a mínim. Llavors, en cas de victòria absoluta dels partits partidaris de la independència, una declaració unilateral seria força més complicat de rebatre i anul·lar.
